L'estudi, liderat per la investigadora Cristina Márquez Vega, ha analitzat en rosegadors les conseqüències que té a llarg termini l'estrés experimentat durant la pubertat, segons ha informat el CSIC en un comunicat.

El treball, publicat en la revista 'Neurobiology of Stress', conclou que els animals sotmesos a estrés durant el període crític al voltant de la pubertat (peripuberal) mostren després una taxa d'aprenentatge més lenta en l'edat adulta, així com comportaments relacionats amb l'ansietat.

Aquest treball, en el qual participa també el Laboratori de Genètica del Comportament de l'Institut Cervell i Ment de l'Escola Politècnica Federal de Lausana (Suïssa), demostra que és la capacitat de recuperació del nivell basal de corticosterona, l'equivalent al cortisol en humans, alliberada en resposta a l'estrés repetit en l'adolescència, i no la quantitat d'aquesta hormona, la que prediu el grau d'alteració de l'aprenentatge que s'experimentarà en l'edat adulta.

"Testar l'aprenentatge espacial en rates és una manera d'avaluar habilitats cognitives, de memòria i capacitat d'aprenentatge en el laboratori. I podem generalitzar els resultats a l'aprenentatge en humans", ha assenyalat Márquez. Es tracta d'un aprenentatge que va més enllà de l'acadèmic i s'estén a totes les facetes de la vida diària.

REGULACIÓ DE L'ESTRÉS

Amb el nom d'eix hipotàlem-pituïtària-adrenal (HPA) es coneix a les interaccions entre l'hipotàlem (un regulador hormonal i de conductes vitals), la pituïtària o hipòfisi (encarregada de mantindre l'equilibri intern i del procés de creixement) i la glàndula suprarenal (que produïx glucocorticoides, les hormones encarregades de regular la resposta a l'estrés). El funcionament d'aquest eix està molt conservat entre espècies.

En la segregació de glucocorticoides en resposta a l'estrés repetit, és important distingir entre la resposta inicial i la fase de recuperació, ja que complixen diferents funcions d'adaptació.

Mentre que els nivells màxims de glucocorticoides faciliten processos fisiològics necessaris per a fer front als desafiaments immediats d'una manera ràpida, la fase de recuperació, o tornada al nivell basal en absència d'estrés, "és fonamental per a protegir a l'organisme d'una sobreactivación poc adaptativa i preparar-ho per a nous desafiaments".

Segons aquest estudi, les alteracions observades a llarg termini no es deuen als efectes perllongats de l'estrés durant l'adolescència, sinó a una maduració diferent de les vies de regulació de l'estrés com a resultat d'experiències estresantes repetides. Aquest procés es coneix amb el nom de "programació diferida" i afecta a la cognició, el comportament i la reactivitat endocrina.

Els investigadors van poder comprovar que una menor adaptació a l'estrés, avaluada per la resposta de recuperació de la corticosterona durant l'exposició a un factor estresante peripuberal, es relacionava amb majors dificultats en l'aprenentatge en l'edat adulta.

Açò es correlacionava amb una alteració observada en resposta a l'estrés en els nivells basals d'una molècula fonamental per a la plasticitat de l'hipocamp i la memòria, denominada PSA-NCAM.

En l'estudi, les rates que van mostrar una pitjor recuperació de l'estrés en les primeres etapes de la vida, tenien nivells més alts de PSA-NCAM, la qual cosa suggereix l'engegada d'un mecanisme neurobiológico pel qual l'estrés peripuberal "alteraria la maduració normal dels processos de plasticitat en regions específiques del cervell, com l'hipocamp, que conduïx a un deteriorament del rendiment cognitiu i l'aparició de comportaments relacionats amb l'ansietat en etapes posteriors de la vida".

FINESTRA TEMPORAL

En conjunt, els resultats d'aquest estudi suggerixen que el període peripuberal seria una "finestra temporal" en la qual l'estrés "pot conduir a canvis a llarg termini en la reactivitat de l'eix hipotàlem-pituïtària-adrenal, que estarien relacionats amb les dificultats en la capacitat d'aprenentatge observada en la vida adulta".

"Els nostres resultats suggerixen que el grau d'adaptació de l'eix hipotàlem-pituïtària-suprarenal induït per l'estrés en l'important període de transició de la pubertat es relaciona amb la programació a llarg termini de la cognició, el comportament i la reactivitat endocrina", ha indicat Stamatina Tzanoulinou, primera autora de l'estudi.

Aquesta troballa obri la porta a nous estudis que identifiquen els mecanismes tant de vulnerabilitat com de resistència als traumes primerencs.

"Els efectes de programació de l'estrés primerenc podrien necessitar un període d'incubació capaç de revertir-se en cervells jovens i més plàstics, però no durant l'edat adulta. Per tant, després de la detecció primerenca dels individus vulnerables a l'estrés, podria haver-hi una finestra d'oportunitat perquè la intervenció terapèutica en l'adolescència evite el curs natural cap a la psicopatologia i les deficiències cognitives", ha conclòs Márquez.