Quan el malestar es converteix en una etiqueta

Des de fa uns anys, la salut mental ha anat guanyant espai en les converses quotidianes. Se’n parla amb els amics, a l’escola, a la feina o a la terrassa d’una cafeteria i, sobretot entre els més joves, a les xarxes socials. Paraules que temps enrere quedaven sovint restringides a la consulta d’un professional circulen avui amb naturalitat per vídeos, reels i missatges. Aquesta visibilitat ha ajudat a trencar tabús i ha facilitat que moltes persones expressin com se senten. Al mateix temps, ha fet més habitual explicar situacions del dia a dia amb un vocabulari que prové de la psicologia i la psiquiatria.

Una mala setmana pot convertir-se en «estic deprimit», una experiència desagradable, en «estic traumatitzat» i la necessitat de tenir les coses ordenades, en «tinc TOC». Les paraules i les etiquetes condicionen la manera com interpretem allò que ens passa. L’estrès davant d’uns exàmens, la tristesa després d’una ruptura o el dol per una pèrdua poden provocar un malestar intens i mereixen atenció. Però, per si sols, no indiquen necessàriament un trastorn de salut mental. Aquesta necessitat de distingir el malestar emocional d’un possible trastorn és, precisament, una de les qüestions que aborda el Pacte Nacional de Salut Mental (PNSM), impulsat per la Generalitat de Catalunya. 

El malestar e mocional no indica necessàriament un trastorn de salut mental

Segons Ester Palerm, metgessa y psicoanalista i expresidenta de la SEP, parlar més d’aquests temes també ens ha fet més conscients dels canvis d’estat d’ànim i de situacions que abans podien quedar amagades, relegades a un segon pla o sense nom. Poder reconèixer el patiment i compartir-lo obre la possibilitat de buscar suport quan el necessitem. Que una etiqueta no sigui clínicament precisa no resta importància al malestar que intenta expressar. El problema apareix quan aquesta etiqueta ocupa massa aviat l’espai de l’explicació.

Aquesta realitat es fa visible a les consultes dels professionals de la salut mental. Begoña Vázquez, psicoanalista SEP-IPA i psicòloga clínica adjunta a l’Equip d’Atenció al Menor de Pere Claver Grup, assenyala una de les conseqüències que pot tenir aquest procés durant l’adolescència: «Si un adolescent s'identifica amb un diagnòstic, aquest pot passar a formar part de la representació que construeix de si mateix i de les seves possibilitats de canvi. Pot arribar a pensar que determinades dificultats són característiques immutables de la seva persona, en lloc d'experiències que pot arribar a comprendre i transformar». 

Aprende a distingir

Sentir tristesa després d’una pèrdua, angoixa davant d’una situació incerta o estrès durant una època d’exàmens forma part de les respostes emocionals que poden aparèixer al llarg de la vida. Reconèixer aquest malestar és important, encara que la seva presència no indiqui necessàriament l’existència d’un trastorn. Establir la frontera entre el malestar emocional i un possible trastorn no sempre és senzill. Més que dues realitats completament separades, podem trobar diferents graus de patiment i maneres diverses de respondre al que ens passa.

Per aquest motiu, una emoció concreta o un símptoma aïllat expliquen poc per si sols. Cal observar-los dins de la situació en què apareixen i tenir en compte com evolucionen. La intensitat és un dels elements que poden orientar-nos, juntament amb la durada i les repercussions que el malestar té en el dia a dia. Com assenyala Ester Palerm, les relacions personals, la feina, els estudis, el son, les activitats habituals o la capacitat de gaudir de les coses ofereixen pistes sobre l’impacte que està tenint allò que sentim.

No tot malestar és malaltia, però tot malestar mereix atenció

Diferenciar aquestes realitats no significa restar importància al patiment. Begoña Vázquez ho explica així: «El fet que una experiència emocional formi part de les dificultats pròpies de la vida no significa que sigui poc important o que no mereixi ser escoltada i atesa. La tristesa davant d'una pèrdua, l'angoixa davant d'una situació d'incertesa o el patiment que pot generar una ruptura sentimental són experiències humanes que poden arribar a ser molt intenses. No necessitem considerar-les patològiques per reconèixer la seva importància».

La salut mental és molt més que la presència o absència d’un trastorn. El benestar emocional en forma part i està relacionat amb la manera com reconeixem, expressem i gestionem allò que sentim. Des d’aquesta concepció més àmplia pren sentit una idea aparentment senzilla: «No tot malestar és malaltia, però tot malestar mereix atenció». 

Entendre què ens passa per saber què fer

Reconèixer què sentim és el primer pas per afrontar un moment difícil. No sempre podem modificar les circumstàncies que ens generen tristesa, preocupació o angoixa, però sí que podem observar com les estem vivint i buscar una resposta que ens ajudi a transitar-les. L’objectiu no ha de ser necessàriament fer desaparèixer de seguida una emoció desagradable. De vegades necessitem temps per comprendre d’on ve, posar-hi paraules i descobrir què podem fer davant de la situació que l’ha provocada.

Segons Begoña Vázquez, les eines que tenim al nostre abast poden complir funcions diferents. Descansar, fer exercici, passejar, compartir activitats, buscar companyia o dedicar una estona a allò que ens agrada poden contribuir a regular la tensió i recuperar una certa estabilitat. També hi poden ajudar una bona higiene del son, una alimentació saludable i trobar moments de desconnexió digital. Altres recursos permeten anar una mica més enllà i elaborar el que estem vivint. Per exemple, identificar les emocions, expressar-les, pensar què les ha desencadenat i trobar noves maneres d’afrontar les dificultats. 

Tampoc cal exigir-nos que aquesta comprensió sigui immediata. Ester Palerm ho resumeix amb un canvi de perspectiva: «El primer és poder reconèixer què ens passa, com ho estem vivint i donar-nos un temps per pensar abans d’actuar. No es tracta de preguntar-nos “com faig perquè això desaparegui?”, sinó de preguntar-nos què m’està passant, què m’està afectant i què puc fer amb això. Un segon pas és valorar si la nostra reacció ens ajuda a afrontar la situació o, al contrari, contribueix a empitjorar-la».

Aprendre a escoltar-nos i a escoltar els altres permet decidir amb més criteri quin suport pot ser útil en cada moment

No sempre hem d’afrontar sols allò que ens preocupa. Parlar amb algú de confiança pot permetre compartir una preocupació o sentir-nos acompanyats durant una etapa complicada. La família i les amistats poden formar part d’aquesta xarxa quotidiana, de la mateixa manera que els veïns, les entitats i altres espais de la comunitat ofereixen vincles, activitats i suport que contribueixen al benestar emocional. Durant l’adolescència, docents, orientadors i educadors poden advertir canvis en la manera de relacionar-se, de participar a classe o d’afrontar el dia a dia. La seva funció no és diagnosticar ni assumir el paper d’un professional de la salut mental, sinó escoltar, acompanyar i facilitar que el jove pugui trobar l’ajuda adequada quan la necessiti. 

Recórrer a un professional, en qualsevol cas, no implica esperar fins que el malestar sigui molt intens ni pressuposa l’existència d’un trastorn mental. La dificultat per entendre què ens passa o la sensació de no saber com afrontar-ho ja poden portar-nos a buscar orientació especialitzada. Identificar el que vivim, disposar d’eines per gestionar-ho i saber quan buscar orientació formen part d’una mirada més àmplia sobre la salut mental.

Perquè entendre millor què ens passa també ens ajuda a reconèixer les necessitats dels qui tenim a prop. No totes les situacions requereixen la mateixa resposta ni totes les persones les viuen de la mateixa manera. Aprendre a escoltar-nos i a escoltar els altres permet decidir amb més criteri quin suport pot ser útil en cada moment. 

On demanar ajuda?

Quan necessitem orientació o ajuda professional, l’Atenció Primària és la principal porta d’entrada al sistema sanitari. El metge o metgessa de família pot fer una primera valoració del que ens passa, oferir orientació i determinar quin recurs pot ser més adequat. Quan sigui necessari, també pot facilitar l’accés a altres serveis o derivar la persona a l’atenció especialitzada en salut mental.

Una altra via és el 061 Salut Respon, disponible les 24 hores, els 365 dies de l’any, i amb professionals de psiquiatria, psicologia i infermeria de salut mental. A més d’oferir orientació i suport, pot indicar o activar el recurs assistencial adequat segons cada situació. Davant d’una conducta o ideació suïcida, pot activar el Codi Risc Suïcidi, els serveis d’emergències o la derivació a salut mental. En una urgència mèdica o una situació de risc vital també podem trucar al 112 o anar directament a urgències de l’hospital més proper.