Dir que València va patir una transformació entre 1991 i 2015 resulta una evidència. Un període de 24 anys, el que Rita Barberá va estar al capdavant de l'Alcaldia, és prou llarg com perquè una gran capital experimente canvis notables.

La que va arribar a ser qualificada com la "alcaldessa d'Espanya" i considerada imbatible en les urnes va desplegar un model, el seu, cap al qual es va dirigir la ciutat: el creixement urbanístic coste el que coste i l'aposta pels grans esdeveniments com a aparador turístic i promocional.

Més enllà de combregar o no amb ella, aquesta era la visió de Barberá. La d'una ciutat que havia de recuperar l'orgull. Barcelona havia aconseguit els Jocs Olímpics de 1992, Sevilla la Expo del mateix any i Madrid la capitalitat cultural europea. La fórmula per a obtenir la vara de comandament va ser la mateixa amb la qual ho va perdre: un pacte de diverses forces per a desbancar a la llista més votada. Si escau, es va aliar amb Unió Valenciana, que anys més tard acabaria fagocitada pel PP, la qual cosa va propiciar un rosari de majories absolutes cada vegada més aclaparadores.

I, en aqueixa dinàmica, Barberá es va considerar legitimada per les urnes per a portar endavant els seus plans: la polèmica i frustrada prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez partint en dos el barri del Cabanyal (el que permetria el vell somni d'obrir València al mar), el creixement cap a la perifèria mitjançant l'aprovació de plans urbanístics a costa de l'horta (Campanar, Benicalap, Orriols, Quatre Carreres...) i la construcció d'infraestructures, si bé quasi totes elles sufragades per la Generalitat (la Ciutat de les Arts i les Ciències, diverses línies del metro, col·legis, hospitals) o el Govern (l'AVE i part del Parc Central). Tot açò amb un especial mim al centre enfront dels barris perifèrics.

La segona dècada del seu mandat va estar marcada per la consecució de la seu de la Copa de l'Amèrica, el gran esdeveniment que anhelava. La prova va suposar un impuls per a la transformació de la Marina, si bé va deixar un deute al Consorci tripartit que va formar l'Ajuntament amb el Consell i l'Estat superior als 400 milions d'euros.

Aquesta visió va començar a enfonsar-se amb l'esclat de la bambolla immobiliària. La paràlisi de la construcció, un sector al que l'economia valenciana havia confiat gran part del seu desenvolupament, va paralitzar plans urbanístics, va elevar la desocupació i va deixar a la vista grans projectes inacabats. Un dels seus màxims exponents és el nou estadi de Mestalla, les obres del qual romanen paralitzades en l'avinguda de les Corts Valencianes. Barberá va requalificar sòl municipal perquè el València CF de Juan Soler, l'empresari triat pel poder, alçara la seua nova seu i la ciutat poguera acollir una final de la Lliga de Campions, un altre somni truncat de la exalcaldessa.

En l'última legislatura, l'impacte de la crisi i dels continus casos de corrupció amenaçaven la continuïtat del PP al capdavant del Consistori. Rita Barberá, que es va poder retirar en el cim del seu poder, es va tornar a presentar al maig de 2015 (una campanya el finançament de la qual, per cert, va deslligar el suposat cas de blanqueig en el grup municipal) i ací va començar el seu declivi. Barberá va preferir arriscar i perdre abans que renunciar a la seua visió per a València. Els vots van indicar un canvi de rumb, però, per a bé o per a malament, com ha dit en el ple d'aquest dimecres Joan Ribó, la exalcaldessa forma ja part de la història de la ciutat.