Aquest assaig tracta precisament d'aquestes dos qüestions, bogeria i salut mental, delimitades en un espai i un temps molt concrets la ciutat de València en l'era contemporània, partint de l'obertura del Manicomi Provincial del Pare Jofré en 1866, fins a la seua clausura en 1989, ha indicat la institució en un comunicat.

El llibre il·lustra de manera incisiva la desídia amb la qual s'han administrat aquests servicis marginals, que no són mai una necessitat prioritària, com demostra l'evolució de l'assistència segons els fonaments ideològics de cada període històric, tant si es tracta de caritat, de beneficència o de justícia social.

La salut mental està adquirint últimament una atenció destacada en els mitjans de comunicació, conforme es normalitza com una més entre les necessitats quotidianes de la població. No només per les devastadores conseqüències de la pandèmia en l'entorn sociofamiliar; qualsevol pot veure's afectat per una desestabilització emocional important. D'aquesta manera s'allunya de la idea de perillositat que tradicionalment s'associava als malalts psiquiàtrics, per a centrar l'interés en la possibilitat que tots podem necessitar algun dia atenció com a pacients.

El Sanatori Psiquiàtric Provincial del Pare Jofré de Valènciaconegut popularment com Jesús o el manicomio, va obrir les portes en 1866 per a acollir els interns evacuats del departament de dements del Santo Hospital General mentre es projectava un manicomi model, com establia la Llei de Beneficència de 1849.

Tan improvisat va ser el trasllat que els pacients van ser seleccionats segons les habilitats que tenien per a contribuir als treballs de rehabilitació del centre en grups xicotets amb els cuidadors, fins que aquest va concloure al cap de dotze anys.

Malgrat la multitud de precarietats i denúncies reiterades, que sempre s'excusaven pel caràcter provisional de la instal·lació, en aquell complex d'edificis vetust, milers d'interns van haver de passar per allí al llarg dels 123 anys de funcionament, fins que es va clausurar definitivament en 1989.

CÁNDIDO POLO

Cándido Polo Griñán és llicenciat en Medicina i en Filosofia per la Universitat de València, on també va cursar el tercer cicle de Sociologia i Antropologia Social. Especialista en Psiquiatria, ha desenvolupat la seua carrera professional exclusivament dins de l'àmbit públic i ha participat en la crítica i la superació del règim dels asils des de l'àrea de salut mental.

Ha contribuït a implantar el model comunitari sense desvincular-se mai del treball clínic ni de l'associacionisme professional i sociofamiliar. Comparteix les orientacions humanístiques amb l'exercici de la disciplina psiquiàtrica, com acredita la seua participació en premsa, llibres col·lectius, documentals, exposicions, cicles de cinema, congressos i seminaris docents.

Entre les seues publicacions, predominen els treballs sobre història i sociologia de les malalties mentals, com a 'Crónica del manicomio. Prensa, locura y sociedad' (1999) sobre el psiquiàtric de Bétera, on es va formar com a resident. En 2008 va obtindre el premi d'Assaig Juan Gil-Albert per 'Sangre azul. Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory'.