Justament aquest dimarts es compleixen deu anys des que Ruymán Díaz Miranda es va calçar l'uniforme de la Policia Nacional per primera vegada. Els seus companys li ho han hagut de recordar, perquè ell està esgotat. No ha pegat ull en tota la nit: la vesprada anterior ell i l'agent Juanjo Jiménez Palomo van aconseguir salvar la vida d'una criatura de 54 dies de vida. Els dos relaten a 20minutos com van viure aquells minuts.

Què estaven fent quan van rebre la telefonada?

Juanjo Jiménez Palomo: Estàvem en la confluència de Xàtiva amb Sant Vicent Màrtir i ens va entrar una crida d'aquestes que dius... preocupant. Una mare tenia al xiquet que no responia al carrer Cuba (Russafa). Van dir que fóra cap allà el cotxe que més a prop estiguera. Eixirem corrent.

Ruymán Díaz Miranda: Ens vam ficar contradirecció, amb els cotxes venint de front… Quan arribarem, els familiars havien baixat a la via pública. La dona estava en xoc amb el xiquet en braços.

Com van actuar en veure que el bebé estava inconscient?

R. D. M.: El vaig voltejar per si tenia algun objecte estrany, però de seguida li vaig preguntar a la mare: "Què ha passat?", i em va dir que li havia posat unes gotes en el nas i que el xiquet havia començat a convulsionar. Llavors em vaig dir... No és un objecte estrany. Li vaig donar la volta i vaig començar el massatge cardíac amb els dits. En uns 8 o 10 segons el xiquet va començar una altra vegada a obrir els ulls, però de seguida va tornar a tindre una espècie d'atac, amb els ulls cap endarrere, immòbil... I ja em va tocar reanimar-lo una altra vegada. Així unes 10, 15 o 20 vegades durant 20 minuts.

J. J. P.: Imagina't la crispació, amb els sis o set familiars que hi havia, a més de la gent que passava pel carrer Cuba... La gent es tirava damunt del bebé tota l'estona. Jo intentava que el meu company estiguera només perquè poguera fer la seua funció. Vaig apartar a la gent, vaig cridar als serveis urgents perquè acudiren al lloc i em vaig posar en contacte amb un metge a través del 112 que m'anava donant instruccions i jo li les anava transmetent al meu company: Posa’l alçat! Dóna-li una palmada a l'esquena! Posa’l així!...

Què era el que li ocorria?

R. D. M.: Ens van dir a l'hospital que tenia bronquiolitis i que la mare li va posar eixes gotes perquè soltara la mucositat, però al xiquet li va donar reacció i se li va complicar amb temes d'apnea. Per això se li tancaven els bronquis.

Atés que els bebés són molt fràgils, imagine que la reanimació va ser delicada.

R. D. M.: Per a salvar al bebé, més que res, i això se m'ha quedat gravat, cal estar seré per a poder centrar-se, atendre el que estàs fent i posar-se a la feina. Si et quedes en xoc, es mor. En eixe moment vaig recordar com es feia la maniobra pediàtrica i em vaig posar a això. I hem tingut resultat feliç, que al final és pel que ens fiquem en la Policia, per a salvar vides. Jo tinc un xiquet, i sabia que havia de donar no el 100%, sinó el 200%.

Sent pare, a més, degué ser una experiència molt intensa.

R. D. M.: Quan el recuperava i l’agafava en braços una altra vegada, en una ocasió va intentar vomitar-me i jo deia: "Vomita'm, per Déu, vinga campió". Tota l'estona pensava: "Que no se'm muira, que no se'm muira..." perquè si se'm mor el bebé, jo haguera estat... Vaja, és que et marca. De sobte el xiquet em mirava i al moment se li anaven els ulls. Aquesta nit no he pegat ull a la meua casa. Hui quan ens hem assabentat que el xiquet estava millor, ens hem llevat un pes gran.

És la primera vegada que s'enfronten a una situació així?

J. J. P.: Vaig tindre una experiència amb un bebé al qual em van donar més o menys en les mateixes circumstàncies, però estava a dos carrers de l'hospital i el vaig portar allí. També vaig tindre un part, però l'ambulància va arribar a temps.

R. D. M.: En 2014 estava fóra de servei amb la meua dona i el meu fill en una platja a Cullera i em va semblar que hi havia algú que s'estava ofegant. Em vaig tirar a l'aigua i a 60 metres el vaig salvar. Era un home.