Els romans i els àrabs ja cobejaven la seua bellesa i la seua riquesa natural. El mateix José Napoleó Bonaparte –Pepe Botella per als espanyols– va inventar el títol de duc de l'Albufera per a obsequiar a l'home que en 1812 va conquistar València. Des de fa centenars d'anys aquest xicotet mar proveïa de sal, caça, pesca i arròs als seus vilatans.

Sempre va haver-hi una espècie d'equilibri entre les necessitats de l'home i les d'aquest entorn d'alt valor ecològic, que fins i tot va arribar a suportar amb dignitat que els humans reduïren al llarg de la història les seues 30.000 hectàrees inicials a les 2.100 que té ara.

Però la cosa es va tòrcer a principis dels anys 70 del segle passat. Llavors, l'agricultura es va intensificar al mateix temps que ho van fer els productes químics: pesticides, herbicides, fertilitzants...

La indústria al voltant de la conca de l’Albufera també es va desenvolupar molt, igual que la població i, amb ella, les aigües residuals. “Ací va començar la crisi, de la qual no hem eixit encara”, explica a 20minutos Mario Giménez, delegat en la Comunitat Valenciana de SEO/BirdLife, una ONG que és membre de la Junta Rectora del parc natural de l’Albufera.

Aqueix boom d'abocaments humans va provocar que “els ‘renyons’ que fan que l'aigua de l'aiguamoll tinga bona qualitat –que seria la vegetació subaqüàtica–, moriren en poc temps”, segons apunta l'expert. “Llavors es va convertir en la llacuna que tenim ara, que és una sopa verda de cianobactèries”, afig. “El tema de la qualitat de l'aigua ha millorat molt i, encara que queda molt camí per recórrer, ara tenim un problema de quantitat”.

El mes passat, van detectar que l'aigua de l’Albufera tenia un nivell inferior als 10 centímetres mínims de nivell que estableix la normativa des de fa uns pocs anys. Per això, la Fiscalia Provincial va començar a rastrejar al responsable d'aquesta reducció i no va tardar a apuntar com a culpable a la Junta de Desguàs (que és l'encarregada de controlar les comportes de desguàs i l'ús d'aigua per al reg de l'arròs).

Giménez matisa que el que ha passat ara “no és un problema de falta d'aigua: la Junta de Desguàs ha baixat els nivells perquè li interessava”. I és que en l'època de cultiu de l'arròs “hi ha una fase al juny en la qual els agricultors han d'aplicar herbicides”, un producte químic que cada vegada compta amb més restriccions, sobretot si contaminen l'aigua. “Això obliga al fet que els tractaments es facen en sec [...] i, evidentment, com més baixet tens el nivell de la llacuna, més fàcil és fer-ho”.

L'inconvenient que els nivells d'aigua del llac estiguen baixos és que pateixen una salinització, “que és un problema per a la vegetació que hi ha en les ribes de la llacuna”. Per al delegat de SEO/ BirdLife, la solució a aquesta consecució de problemes es troba en la base: establir unes pautes que indiquen com cal fer les coses en un entorn tan delicat com ho és l’Albufera: “Et podries creure que un espai com aquest, que és un parc natural protegit, no té un pla de gestió hídrica que s'encarregue de dir com cal fer les coses? Doncs no, no ho té, i fa falta gestionar molt bé l'aigua que tenim”, apunta.

I encara que aquest no siga l'únic repte al qual s'enfronta l’Albufera, un parc natural que suporta nombroses activitats econòmiques i habitatges en el seu interior i en els seus voltants, “la qual cosa no cal oblidar mai és que estem parlant d'un aiguamoll, que depén bàsicament de l'aigua: si no hi ha aigua, no hi ha aiguamoll. I el que passe amb la qualitat i la quantitat de l'aigua serà el que marque el seu estat de conservació”.