Viriato i Samuel parlen a poc a poc, però relaten fins al més mínim detall de les seues històries, dels seus drames personals. Des de la fugida de matances o de la pobresa fins a l'arribada a Espanya, en piragua o com a polissó en un vaixell. Des de la pèrdua de l'ocupació fins a l'acumulació de desgràcies que els va deixar al carrer, sense ningú a qui recórrer. Però aqueixos relats poden tindre un final molt diferent al que caldria imaginar. Tots dos van ser en el seu moment usuaris dels dos albergs de Casa Caridad, que durant l'any passat van ocupar el 100% de les seues 159 places i van acumular 44.363 pernoctacions.

Ara, l'ONG ha decidit fer un pas més i apostar per un pla pilot cap a la reinserció. Com a ocells que són cuidats en un niu abans d'emprendre el vol per elles mateixes, Viriato i Samuel viuen actualment en un pis supervisat de València que l'entitat assistencial va posar en marxa fa un any, i pel qual ja han passat nou persones. D'elles, cinc han aconseguit recobrar la seua autonomia i independència en trobar una nova llar. Com l'animal mitològic, han ressorgit de les seues cendres.

El nom del programa és evocador: Projecte Fènix. Viriato té 40 anys i és de Guinea Bissau, d'on va eixir en 2007 fugint de les matances dels rebels del Senegal, que el van deixar sense dues germanes. Va arribar a Espanya en piragua i, després de passar per Canàries i Madrid, va treballar cinc anys a Almeria com a agricultor. En 2016, va vindre a València des d'Alacant i, quan es posposava a renovar el seu certificat d'asil polític, va ser atropellat per un cotxe.

Quan va despertar del coma no sabia on estava, s'alimentava per una sonda a través de la gola i no podia caminar, ja que porta uns caragols en el genoll. Des de llavors, va passar per diversos hospitals però, després de cinc mesos ingressat, es va veure al carrer. Va passar pel centre municipal d'ajuda a sense sostre (CAST) i pels albergs de Casa Caridad. “On estaria jo sense ells?”, es pregunta.

En l'habitatge del Projecte Fènix espera que el criden per a llevar-li la pròtesi i poder treballar. Mentrestant, va al centre de dia de l'entitat, on fa activitats, i aprén espanyol amb els Jesuïtes. “M'agrada València, és una ciutat molt bonica, però sobretot la seua gent”, conta. Però diu que troba a faltar a la seua mare, que el va donar per mort mentre va estar ingressat i en coma al no tindre notícies seues. En el sofà de davant, Samuel, ghanés i de 50 anys, escolta el relat de Viriato amb la mirada fixa.

La seua veu, potent, reforça una gestualitat amb la qual explica una trajectòria plena d'obstacles. “Vaig arribar com a polissó al port en 1989 amb altres quatre persones des de Costa d'Ivori. València ha sigut la meua vida, he crescut ací”, assegura. Després de deambular per la ciutat va ser atés per Creu Roja i Casa Caridad. Amb el temps, va treballar sense papers en el camp “agafant xufes, encisams”, es va casar i va tindre quatre fills.

Va començar a treballar “en negre” en un safareig de cotxes, però la seua vida es va torçar per la droga: “Vaig estar a la presó, va morir la meua dona”, explica. Quan va eixir de la presó, va anar a viure amb els seus fills a Xest, però no va funcionar i va tornar a València. Llavors, es va quedar cec a causa del glaucoma. “Vaig estar a punt de llevar-me la vida”.

Ací va començar la seua vida al carrer. Va deambular pel Mercat Central, va estar al CAST i finalment va acabar a Casa Caridad. “Jo no volia anar perquè era de carrer i no m'agradaven els horaris, però no podia valdre'm perquè ja no veia”, confessa. Però la història ha canviat. A Samuel li han concedit una ajuda, està aprenent braille, estalviant i té com a objectiu llogar un pis amb un company, amb algú de confiança. Tots els dies va a les activitats del centre de dia, on fan visites culturals, a museus, piscina, excursions... “Són com el meu treball, no he faltat a cap”, recalca.

Viriato i Samuel s'estan preparant per a ressorgir de les seues cendres i volar com l'ocell fènix gràcies a una iniciativa que, potser en el futur, es pot ampliar a més habitatges per a donar eines a les persones sense llar més enllà d'un alberg temporal. Per a recuperar vides amb dignitat.

L'objectiu final del Projecte Fènix és l'autonomia general, és a dir, que els residents siguen capaços de llogar un pis, sols o amb companys. Per a això, en l'habitatge de Casa Caridad es treballen habilitats com la convivència i les tasques de la llar, però també l'estalvi i l'autogestió, tot això sota supervisió d'una treballadora social. A més, s'estrenyen llaços amb la comunitat mentre busquen una ocupació que els garantisca aqueixa independència.