El despatx del conseller està ple de columnes de llibres. «Sóc una mica periodista», comenta.

Quina crònica fa de la Diada?

Ha sigut una expressió de la voluntat de canvi d'una part molt substancial dels catalans.

I, ara, què? Hi haurà consulta?

El Govern farà les passes que cal fer. El problema no hauria de ser què farà el Govern català, sinó que la pregunta és per què el Govern espanyol no fa res?

La Diada ha tingut un component afegit amb el Tricentenari.

El Tricentenari és una celebració més de fons, que ha tingut a veure amb l'expressió de tres drets fonamentals: primer, el dret a una memòria real, ben aprofundida pels historiadors i socialitzada. Hem descobert les raons del catalanisme i el relat de l'espanyolisme; segon, s'ha comprovat la capacitat de la democràcia per transformar una realitat. A Espanya hi ha qui això li incomoda, però la democràcia actua cada dia; i, tercer, el dret a imaginar un futur millor. En unes circumstàncies com les que hem viscut aquests darrers cinc anys és natural que tots tinguem ganes de construir un futur millor. Només és negatiu per aquells que s'ho miren des d'un petit forat per raons ideològiques i autoritàries.

Hi ha qui critica aquesta barreja de política i cultura.

La cultura i la política és important que es trobin, però cadascuna s'expressa a través de la seva pròpia funció. Quan vostè parla del modernisme o del noucentisme, van ser interessants en termes culturals, però també van tenir rellevància política. Ara bé, a través de plantejaments diferents: la cultura imagina el futur; la política, intenta acotar les regles de joc de la quotidianitat.

Com interpreta la suspensió de l'acte de Victus a Holanda?

Un signe d'autoritarisme.

Les vendes de llibres en català estan pujant...

El català funciona molt bé a Catalunya, des del punt de vista d'ús social i d'acolliment de nous parlants. En els últims 10 anys han arribat 750.000 persones que no tenien el català com a llengua. Avui l'entenen i el comencen a utilitzar, un signe de vitalitat. A més, el català té gran presència a Internet, és una llengua moderna. Han tingut importància decisions que es van prendre als anys 80, de dir que a Catalunya no volem comunitats lingüístiques, sinó una sola comunitat amb moltes llengües. Quin problema té el català? A Europa no és una llengua normalitzada, perquè l'Estat espanyol no vol, i dins d'Espanya no se'l considera patrimoni. Hi ha més gent aprenent el català a Alemanya que a Espanya. I dins d'Espanya hi ha un Govern que, en comptes d'ajudar-lo, hi posa pals a les rodes, creant realitats fictícies, com llengües que els hi donen noms que no són o operacions que no són  favorables per al català a les Balears o a València o que volen convertir el català en llengua de segona a Catalunya. Tenen mirada autoritària.

La taxa a les operadores d'Internet, que ha d'ajudar l'audiovisual català, està al caure.

A finals d'aquest any o al gener estarà en funcionament.

Al final, afectarà a l'usuari?

La norma ho dibuixa en sentit oposat i no podrà repercutir-hi.

Té pensades més taxes?

No, hi ha idees, però ara hem de posar en marxa aquesta.

Com serà el pressupost del 2015?

No ho sé, però no podem seguir rebaixant-lo en sanitat, educació, benestar i cultura.

En què incidirà més?

En tots els àmbits: en creativitat i talent, en empreses culturals, en patrimoni i en internacionalització. M'agradaria poder fer lleis. El principal problema de la cultura catalana ara no són els diners, sinó que la llei de propietat intel·lectual no es compleix, que no hi ha una llei de mecenatge, que l'IVA és desproporcionat i que la nostra fiscalitat està tan ofegada que no podem fer grans pressupostos generals. Amb aquestes quatre coses em conformo: llei de propietat intel·lectual; llei de mecenatge; llei de pressupostos; i rebaixa de l'IVA. Però aquestes lleis estan en mans d'un Estat que no té ganes de fer-les. Espanya és el país europeu amb més pirateria. El mal que això fa al cine i a la música és extraordinari. Tenim l'IVA més car d'Europa, que està fent un mal brutal al consum.

Què té pendent?

El Centre Nacional de Fotografia i el Museu d'Arquitectura.

I, aquest 2014, com ha anat?

Hem fet els deures en la major part dels grans equipaments, com al Liceu, que ara ja està en una rampa de llançament i en un camí engrescador.

Sense més ERO?

Es pot donar pràcticament per acabat en la fase aguda.

L'operació urbanística a Glòries afavorirà el TNC i L'Auditori?

Sí, ajudarà, com la millora del transport públic a les nits. Tot i així, el TNC va créixer en públic la darrera temporada i la nova es presenta com a molt bona. Les noves temporades de la major part dels teatres del país són les més engrescadores. Ara, hem  de trobar  el públic.

I el MACBA s'expandeix al Raval.

Està ben orientat, tot i que l'Estat ens va deixar 1,6 milions d'euros penjats, que ens havia promès i hem de recuperar.

Quan serà una realitat l'Esplanada dels Museus de Montjuïc?

Està ben definida i encaminada. Trigarà més o menys, perquè fins que no tinguem una Hisenda que ens permeti controlar recursos, patirem, però ens cal per acabar de complementar el paper del MNAC, per acabar de posar sobre la taula la peça dedicada a la fotografia i a l'arquitectura, i, si s'escau, la Fundació Thyssen.

Confia en L'Hermitage?

És un bon complement. Si L'Hermitage té una línia d'expansió internacional i s'ha fixat en Barcelona, està bé.

El Palau de la Música ja ha superat del tot l'afer Fèlix Millet?

Millet és un problema judicial que no té res a veure amb l'actual vida del Palau.

I què em diu del cas Jordi Pujol?

Això sempre dol, però la manifestació de la Diada ha posat de relleu que el catalanisme no l'ha construït una sola persona, sinó que és una suma que ve des del 1850, a base de moltes personalitats i de conviccions col·lectives. Tots tenim ganes d'escoltar-lo, però el catalanisme és un moviment que té bases socials sòlides. El president Pujol va ser important. És un disgust, però no un aturador ni refredador del catalanisme.

Com veu les properes elecciones municipals?

Seran apassionants. Barcelona necessita renovar idees, i es farà amb qui l'ha estat administrant els darrers anys i l'estímul de les noves realitats.

Està en el govern de CiU, però va ser militant socialista.

Aquell vell PSC ja és una altra cosa. La crisi del PSC és la frustració dels socialdemòcrates. A més, el catalanisme no ha trobat en el PSC l'eina per desenvolupar-se. A nivell electoral, té una gran importància. El PSC de Maragall va tenir 1.180.000 vots i, en les últimes eleccions, el PSC va fer entorn de 400.000. Després està l'aparell del PSC, que té una idea d'Espanya i de Catalunya diferent de la de molts antics militants.

No s'ha penedit mai d'entrar al Govern de Mas?

No, perquè les idees que tenia llavors les segueixo tenint i s'han fet més evidents. Jo creia que la política de confrontació no servia en una societat com la catalana. El que passa ara n'és la prova. Catalunya entrava en una fase en què necessitava la màxima unitat per a la deconstrucció i la reconstrucció de l'Estat; si l'Estat espanyol s'hi posava bé, podia anar per una banda; si no, acabaria per una altra. La línia PSC ni resolia la socialdemocràcia, ni la situació política ni el catalanisme.

Ara està en un govern de CDC i d'UDC?

CiU és un dels aspectes més interessants de la política catalana. Ha fet una suma positiva, que espero que no es trenqui.

Hi ha perill?

Ho han de dir ells.

ERC ha d'entrar al Govern?

La unitat política s'expressa d'una forma molt nítida amb un govern d'unitat. Això és enormement positiu si serveix per enfortir el procés. En aquests moments, aquesta unitat és fonamental.

Si entra ERC, algun conseller sobrarà.

Això depèn del president i, en aquest cas, d'una circumstància en què la unitat seria bona. Quan s'expressi, tots hi guanyarem.