Feia molta xafogor. L’observatori meteorològic de la Universitat de Barcelona marcava 25 graus a l’ombra. Els barcelonins es passejaven per la ciutat com si fossin zombis. Eulàlia Mauri, veïna del carrer Sant Miquel, havia sortit de casa de bon matí, quan la calor encara no es notava tant com a mitja tarda, quan el sol sí que ja lluïa amb un esclat d’ufanor que ofenia. Era una dona senzilla, que havia vist passar els dies sense gaires aspiracions. Era una més entre els milers de ciutadans anònims que lluitaven per tirar endavant. S’havia passat el matí fent encàrrecs, xerrant amb una amiga aquí i amb una coneguda allà. A la tarda, també havia sortit de casa per fer més encàrrecs i per xerrar amb una altra amiga aquí i amb una altra coneguda allà.Una de les seves amistats li va explicar què li havia passat aquell migdia al marit d’una veïna seva. Vivien al carrer Entença i, com de costum, l’home havia anat a prendre una copa amb els amics al mateix bar de sempre. Hi havia anat tantes vegades que, sense dir res al propietari, ell ja li posava damunt la barra un got ben ple de gasosa. Era el que sempre prenia. Quan l’home, que es deia Antoni Cabrera, va fer un glop, va notar com li cremava la gola. Aquell gust no li era familiar. Tenia tanta set que s’havia empassat una bona quantitat abans d’escopir el líquid que encara li quedava a la boca. Tots els que l’envoltaven se’l van quedar mirant, molt estranyats. «Que no t’agrada?», li va comentar el cambrer, tan sorprès com intrigat. «Què m’has donat?», li va preguntar Antoni Cabrera, amb el rostre desencaixat i alçant el to de veu. I és que acabava de fer una bona xarrupada de benzina.