Serien els 4 Estats d’Escandinàvia, els 3 de la Mar Bàltica, els 3 del futur Benelux, Suïssa, 3 Estats de l’antiga Àustria-Hongria, Irlanda, 4 Estats ibèrics (Portugal, Galícia, Euzcadi i Catalunya) i 2 Estats situats als Balcans. El 1957, l’existència de dictadures a Portugal i a Espanya que no respectaven les regles d’un mercat amb límits feien impossible la incorporació de les economies ibèriques al nou ordre comercial europeu.

Aquest fet actuaria de forma negativa sobre economies tan dinàmiques i tan vocacionalment exportadores com les de l’Arc Mediterrani de l’Estat espanyol. Fins al 1971, el Govern espanyol no va poder pactar un tractat comercial bilateral amb la Comunitat Econòmica Europea. El triomf democràtic de 1977 (com, un xic abans, la Revolució dels Clavells portuguesa) obrí les possibilitats reals de l’entrada dels ibèrics a una Europa que no era, encara, la del projecte de 1933, però s’hi assemblava.