Què seria de la nostra vida sense l’hac? ... La setmana passada vaig escriure un article, titulat Silicon Barna, en el qual se’m va colar (i al departament de correcció també) una errada ortogràfica en escriure exhuberant amb hac quan, en realitat, va sense. Un lector ens ha escrit demanant que algú em digui que exuberant no porta la fatídica hac intercalada. Només algú que treballi en un diari sap que és inevitable que surtin publicats errors, perquè el dia a dia mana i la força arrossegadora de l’actualitat fa que de vegades no poguem detectar-los a temps. Amb això vull dir, benvolgut lector, que sé molt bé com s’escriu exuberant. I, amb l’article d’aquesta setmana, vull retre un sentit homenatge a aquesta hac sovint tan oblidada i que, quan es reivindica de forma espontània intercalant-se erròniament en la paraula exhuberant, és maltractada. Per això, torno a la pregunta inicial: què seria de la nostra vida sense l’hac? No podríem menjar-nos una Hamburguesa, ni escoltar una orquestra amb Harmonia, ni vibrar amb la victòria del Barça d’Handbol a Europa, ni fumar-nos un Havà en la boda del nostre millor amic, ni escoltar un concert d’Havaneres vora la platja una nit d’estiu, ni anar de vacances a Hawaii, ni gaudir d’una excursió caminant entre l’Herba, ni tindríem Herois com Superman, ni podríem denunciar obertament l’Holocaust o disfrutar de la neu a l’Hivern. Sense l’hac no seríem res, perquè no existiria la Humanitat. Per això, convido a tothom a escriure l’hac de tant en tant malament, encara que sigui d’una forma exhuberant. Al lector, li dono les gràcies per la rectificació i, de pas, li recordo que el meu article es titulava Silicon Barna i no Silicón Barna, com ell ha escrit. És a dir, sense accent... però un error el pot tenir qualsevol. Oi que sí?