Jesús M. Canga diu que compta els dies que li queden per ser alcalde, com quan era al servei militar "ratllant dies a la paret". Parlem amb un dels alcaldes més veterans del cinturó vermell dies abans que abandoni l'alcaldia. Fa un balanç entre nostàlgic pel pas del temps i neguitós pels problemes que hauran d'afrontar els seus successors. En 17 anys d'alcaldia ha demostrat que es creu el discurs que sempre ha fet: un alcalde ha de ser a tot arreu on el demanen. Diu que està cansat i que al PSC hi ha d'haver un debat profund... i urgent.

Què l’ha empès a deixar de ser alcalde després de 17 anys?

Realment estic cansat. Un alcalde ha de tenir un plus per sobre del regidor, has d’estar a tot arreu, col·laborar en tot. Després de tants anys començava a fallar i la gent tolerava la situació però si no puc ser responsable amb totes les seves conseqüències, més val donar pas a una persona amb més empenta. Això d’una banda, i de l’altra, li he agafat por a la política; els polítics estem a pit descobert, cada vegada més desprotegits. Ara es pot malinterpretar una conversa per telèfon amb un amic, un empresari o un col·laborador. Correspon a una forma de política diferent i jo no canviaré a aquestes alçades.

Sant Adrià ha canviat molt en 17 anys i a això s'hi afegeix que ara hi ha un guirigall polític important a tot l'Estat, la  corrupció ha canviat també les coses. Això no l’ha influït?

La corrupció no. Hi ha una desconnexió política dels ciutadans. Reclamen noves formes de fer política, en diuen democràcia real: més participació de la ciutadania. Jo ja no ho puc liderar.

Quines són les tres actuacions de les quals se sent més orgullós?

Sant Adrià ha canviat. Hem treballat conjuntament, govern i una oposició responsable, per aconseguir aquest canvi radical de la ciutat, de tots els barris. A tots els barris hem començat un procés de transformació. Fins i tot en un barri estigmatitzat com la Mina, on hem iniciat un procés de reallotjament. Per fi hem aconseguit que hi hagi un sentiment de pertinença a la ciutat. Abans, al '96, la gent deia que era d’un barri però tenien por de dir de quina ciutat eren. Ara ja no.

I les tres coses que li han quedat pendents?

No haver acabat la transformació del barri de la Mina. Estem encallats per falta de decisió concreta amb la Generalitat, i això s’ha de fer de forma conjunta. També no haver sabut liderar el meu relleu: hi ha hagut una petita picabaralla que no m’ha agradat. Surto amb una certa polèmica pel meu relleu. I em pesa l’assassinat del José Luis per part d’ETA (José Luis Ruiz Casado, regidor del PP a l'Ajuntament de Sant Adrià). És un forat negre que no ha servit per a res.

La seva successió, ja està assegurada en Joan Callau?

És lògic que hi hagi qui tingui aspiracions dins el partit. És una qüestió atípica: no és normal que un alcalde digui que està cansat i que se’n va. L’agrupació executiva local decidirà i l’alcalde amb tota seguretat serà Callau. Hem de fer pinya.

Li preocupa que no mantinguin la majoria absoluta?

Jo no l’hagués mantinguda! He tingut la sort de tenir-ne quatre. A la pràctica, a Sant Adrià hi ha hagut sempre quatre partits. Ara ha sortit Plataforma per Catalunya, que ja té representació, i es preveu que ERC n’obtingui a les properes eleccions. És normal que la majoria absoluta es perdi però hem de continuar amb el nostre projecte de ciutat.

Quin és el futur que li espera al PSC de Sant Adrià? Les darreres eleccions van perdre quatre escons.

Som conscients que la política canvia. La participació baixa i hem de lluitar. Nosaltres tenim un coneixement total del territori. Vaig plorar aquell dia quan vaig veure que només en sortien 11, de regidors. Més que res, pels companys que no podrien ser-hi. Però després, quan vaig veure els diaris vaig pensar: Benvinguts siguin!

Han marxat grans lideratges del cinturó vermell com poden ser Celestino Corbacho, José Montilla, Manuela de Madre o Bartomeu Muñoz. Com veu el PSC?

Amb una urgent falta de definició. Hem de definir de forma definitiva què som perquè sinó els electors se’n van a CiU o a ERC. Abans érem una amalgama, hi havia una cultura de l’estima de diferents visions i maneres de fer. Ara hi ha por a parlar. Cal urgentment un projecte que comenci a recuperar la gent desencantada que ha marxat o que marxarà.

I vostè, està desencantat?

Del PSC? No. En sóc militant des dels ’80 i tinc un càrrec públic des del ’91. Els partits polítics són amorals, sento dir-ho. Però hem de ser lleials al nostre projecte polític.

Però sent nostàlgia...

Això sí. Jo ja sóc un vell rocker, els meus referents també se n’han anat de la política activa o estan en segon pla. Abans els trucava per ajudar a tirar endavant una moció o per demanar-los consell...

Quins són aquests referents?

Amics... com el Joan Ferran, que sempre s’ha bolcat en Sant Adrià. O el Paco Narváez, que érem veïns de territori.

Se sent incòmode amb la consulta sobiranista?

Jo crec en el dret dels pobles a definir el seu futur. Estic d’acord en com ho planteja el partit. Ara, també dic que no sóc independentista. L’esforç que han fet els immigrants de la resta d’Espanya de venir aquí per tirar endavant el país, com és el cas del meu pare, que treballava en una mina d’Astúries... aquesta vinculació s’ha de mantenir. També és veritat que a la resta d’Espanya no han sabut valorar Catalunya, i això s’ha de dir, però és diferent.

Li preocupa, doncs, la situació actual de Catalunya...

I tant. El més preocupant és que milers de persones feien cua fa uns dies per optar a 30 llocs de treball. Hi veus cares d’angoixa. La realitat no és el debat independentista, és la pròtesi, només. La gent ho està passant malament.

El veurem en d’altres organismes del PSC? Quin és el seu futur?

Sóc el primer secretari de l’Agrupació Socialista de Sant Adrià. Seguiré amb la militància de base. Sóc una persona atípica però disciplinada.

Al 2011 els alcaldes socialistes en campanya deien que calia suprimir la “frontera” del Besòs i convertir-ho en àrea de centralitat. S’ha aconseguit?

Hi ha molts projectes. Hem aconseguit el Consorci del Besòs i estem pendents d’intervenir al marge esquerre del municipi. Hi ha obres pendents a Santa Coloma i a Montcada però hem de ser capaços de tirar-les endavant. Tenim la complicitat de la màquina de vapor, que és Barcelona. Nosaltres no tenim prou pressupost per tirar-ho endavant però tenim la complicitat de Xavier Trias i Antoni Vives.

La crisi i les dificultats que se’n deriven, han dificultat encara més tirar endavant els projectes. Les arques municipals estan buides...

Les plusvàlues i la construcció ja no les tenim. Hem hagut d’adaptar-nos a la nova situació. Per sort a Sant Adrià hi ha grans indústries com la tèrmica, la planta de tractament de residus o la planta depuradora. L’IAE que paguen fa que puguem mantenir serveis. Estem fent un mercat municipal i no podem fer més coses. Estem entre els deu i els cinc municipis catalans menys endeutats però la capacitat pressupostària és mínima.

Li sap greu no haver pogut enllestir les tres xemeneies? Són tot un símbol.

Símbol, ho són. Vam fer una consulta ciutadana i vam apostar per la conservació de l’estructura i la sala de turbines. Eren temps de vaques grosses. Hi volíem fer un espai cultural que propiciava Caixa de Catalunya. Ara trobar nuvis és complicat. Les tres xemeneies són un símbol de referència a Sant Adrià i pertanyen a la seva història i acabaran sent un referent. Però no hem fet ni la requalificació urbanística. I hem de plantejar a la ciutadania la reforma al marge esquerre. Ningú no prescindirà de fer una consulta a la gent perquè seria tirar-se pel precipici. Tant de bo passejant els meus néts pugui veure les obres.

Quin ha estat el moment més gratificant dels seus anys d’alcaldia?

Guanyar les eleccions. La ciutadania m’ha donat el seu suport i això m’ho enduc per tota la vida.

I quin ha estat el moment més dur?

Trobar el cadàver d’un amic a terra i haver-ho de comunicar a la seva dona. L’assassinat del José Luis (Ruiz Casado) va ser un cop molt fort, un cop de la injustícia... i el portaré tota la vida.

Què és el primer que farà després d’alliberar-se de la pressió que suposa estar a la primera línia política?

Intentaré acostumar-me a un altre estil de vida. Vull compensar la meva família i als que intentava veure però sense veure’ls.