La mentidera, l’amo i la curandera

Dijous, 11 de maig del 1899. La crònica de successos ens aporta avui sovint històries sorprenents. Fa més d’un segle, també.
Aquella tarda, la banda municipal interpretava a la Plaça de la Cascada peces de Pérez Aguirre, Halevy, Casañé, Saint-Saëns i Verdi. La música als parcs era una melodia tan quotidiana com el cant dels ocells. Allà, al voltant dels músics, s’hi reunien senyores i cavallers, que festejaven o, simplement, passaven una estona a la fresca. «Ha sentit que volen construir una plaça de toros?», va interrogar un home, perfectament uniformat de burgès, a un altre. «Sí, m’han dit que la faran als terrenys que hi ha entre els carrers Diputació, Tarragona, Llansà i Corts», va informar-lo l’altre. Parlaven en veu baixa per no destorbar la resta d’espectadors que seguien amb més atenció el concert de la banda. Quan van sentir aplaudiments, van adonar-se que s’havia acabat el tema de Saint-Saëns i ells també van fer sonar el palmell de les mans, com si realment l’haguessin escoltat i els hagués agradat.

A. M. no tenia temps d’anar al parc a esbargir-se.  Ella  estava davant del jutge i li explicava que, aquell matí, havia hagut de marxar del pis perquè el propietari de la casa on vivia l’havia feta fora per no pagar el lloguer: «quan he arribat al nou pis, poc després ha aparegut l’antic amo, acompanyat d’un municipal. M’ha demanat la clau del cau on he estat vivint els darrers tres anys, perquè me n’havia anat sense tornar-l’hi i jo li he dit que li donaria aquesta mateixa nit». El que no sabia A. M. és que el mateix jutge que la interrogava havia ordenat que la desnonessin a ella del pis on havia viscut aquells tres anys.

La comissió judicial que va fer efectiva l’ordre no va trobar ningú a la casa, perquè A. M. ja havia marxat quan van arribar-hi, i van esbotzar la porta per entrar-hi. A dins, ja no hi van trobar res. «Quan he tornat a l’anterior pis per tornar la clau, la porta estava forçada i el bagul amb la roba i els diners que el meu fill va portar de Cuba ja no hi era. Me l’han robat». El jutge se la va quedar mirant. Sabia que era mentida, que A. M. s’ho estava inventant tot per si en podria treure alguns diners. Ell sabia que al pis no quedava res quan ella va deixar-lo pel matí i va ordenar que l’arrestessin. A. M. va enfonsar-se, sorpresa per aquella fatal coincidència, i va demanar clemència entre llàgrimes al passadís del jutjat. Una jove detinguda, molt bella, se la va quedar mirant, com si li endevinés el futur. Era curandera i dirigia el gabinet Les Meravelles de la Ciència Divina, que acabava de ser desarticulat per la policia al carrer Ponent. Ni ella podia curar les mentides d’A. M.

Mostrar comentarios

Códigos Descuento