A la seva Economia Política (1816), el resum dels fets és: la població peninsular, a desgrat de l’emigració a Amèrica, passa de 9,3 milions d’habitants el 1778 a  12 milions el 1798. A partir d’aquesta data, «les guerres amb Anglaterra impedien el comerç amb Amèrica». Hi ha, a més, «l’última guerra destructora amb la França» de la Revolució Francesa i «les turbulències de l’Amèrica».

Ara bé, el creixement no és, arreu, el mateix: «Catalunya ha vist doblar la seva producció amb el benefici dels capitals que acumulava la indústria, els desmonts han estat continus i fins els tossals més alts s’han cobert de vinyes que sorprenen al viatger». Així, mentre «les províncies on rajà l’or del Nou Món en abundància, com Andalusia, Extremadura i les dues Castelles, són les més pobres... Catalunya, Múrcia, València, Galícia i Biscaia són les més pròsperes per l’efecte de la seva indústria».