Sota el títol 'El paisatge en la pintura de Porcar, Lahuerta i Lozano', la Fundació Bancaixa exhibeix per primera vegada en una exposició conjunta l'obra que els tres artistes van dedicar al paisatge de la seua terra "des de la modernitat i la renovació", un "valuós llegat al patrimoni valencià i a la interpretació pictòrica del paisatge", ha ressaltat el president de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcón, durant la presentació dels quadres.

La mostra, comissariada per Sofia Barrón i Eduardo Alcalde, posa de manifest la personalitat de cada pintor: tres artistes amb rúbriques paisatgístiques molt diferents que conformen part de l'imaginari artístic valencià. I encara que no van ser coetanis ni van pertànyer a la mateixa escola tots ells van gaudir en vida de reconeixement artístic i es van mantindre arrelats a la seua terra.

"En temps convulsos de crisis sanitàries i mediambientals com els que estem vivint és reparador obrir la finestra de l'art per a recrear-se en naturalesa i l'entorn moltes vegades ignorat", ha suggerit Eduardo Alcalde.

A més, aquesta selecció, que inclou peces inèdites, vol donar "una abraçada a tres artistes consagrats de la pintura mediterrània, l'obra de la qual perdurarà més enllà d'allò que transcriu", ha assegurat.

ENTRE L'HERÈNCIA I LA TRANSFORMACIÓ

En la proposta plàstica dels tres creadors es pot rastrejar el deute contret amb la pintura valenciana de l'entresegles XIX-XX, de la mateixa manera que la vinculació del seu paisatge amb axiomes esgrimits per les avantguardes europees històriques. "Són pintors a cavall entre herència i transformació", ha assenyalat Sofia Barrón.

La comissària ha explicat que Porcar, pintor format entre València i Barcelona, es va sumar al principi al primer "classicisme mediterrani" adoptat pel noucentisme. Després de la Guerra Civil es va convertir en un paisatgista quasi absolut. En la seua obra no hi ha assumptes, només existeix paisatge en si mateix.

Es va allunyar de la interpretació del mar com a mitjà de subsistència del pescador, entreteniment de la població i destinació de l'estiuejant burgés, i es va acostar al port, a la dàrsena solitària sense activitat pesquera.

Tampoc va entendre la terra com una extensió de l'ardu treball del camperol. L'artista va dedicar les seues teles a la terra muntanyenca, els passos a nivell i als camins que es perden a la llunyania.

Genaro Lahuerta i Francisco Lozano van procurar la "ruptura amb part dels estereotips pictòrics del moment" aproximant-se conceptualment als postulats tel·lúrics del 98 d'Azorín. En la plàstica es van decantar per propostes del canvi de segle XIX i XX arrelades en Pinazo o Muñoz Degraín, que van conjuminar a un llenguatge fauve, cezanniano, protocubista i expressionista, encara que amb una manera molt diferent d'enfrontar-se al llenç.

Mentre Lahuerta estructura estrats de terreny àrid i construeix volums a través de zones cromàtiques, Lozano va preferir donar protagonisme a l'arena de la duna mediterrània esguitada de colorida vegetació.

La selecció d'obres exposades, datades entre 1945 i 1989, procedeix de la col·lecció de la Fundació Bancaixa, a les quals se sumen peces d'altres col·leccions públiques i privades com la del Museu de Belles Arts de Castelló, Fundació Caixa Castelló, Museu d'Art Contemporani Vicente Aguilera Cerní, Fundació Juan José Castellà Comenge, entre unes altres.

El recorregut per la mostra inclou la projecció d'un audiovisual amb imatges i testimoniatges dels artistes. Amb motiu de l'exposició, s'ha editat un catàleg amb la reproducció de les obres presentades així com textos de tots dos comissaris. L'exposició podrà visitar-se en la seu de la Fundació Bancaixa a València de l'11 de febrer al 12 de juny de 2022.