Amb aquesta mostra, titulada 'Pamen Pereira. El final del sueño', el centre arranca la programació expositiva de 2022 obrint "una porta a la inspiració, que ens permet connectar amb la naturalesa i amb altres cultures i, en definitiva, amb el procés creatiu de Pamen Pereira, artista que ofereix obres carregades de la seua pròpia experiència vital", ha destacat el director del CCCC i del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV), José Luis Pérez Pont, en la presentació del projecte expositiu.

Per la seua banda, el comissari, Víctor Segrelles, ha subratllat el valor d'aquesta exposició: "Fa uns mesos, Pereira va tornar a exposar a València, però feia 20 anys que no oferia al públic una gran intervenció ex profeso com aquesta a la capital. És una de les grans artistes que barregen art i vida com si foren la mateixa cosa i, per açò, no deixa indiferent a ningú. És una artista amb encís".

En aquest sentit, l'especialista afig que "Pereira trasllada els seus viatges a la seua obra i el públic pot trobar en ella una forta càrrega espiritual". "Es va enamorar del Dormitori del Centre del Carme i, a partir d'ací, va crear les obres principals de la mostra, que conviuen amb altres creacions recents, per a mostrar segles de somnis dels carmelites que van habitar el convent amb una gran capacitat de suggeriment poètic", explica.

Antic dormitori durant segles dels frares carmelites que van habitar el convent, el propi espai expositiu està en l'origen de la creació de les obres centrals de la mostra. Realitzades expressament per a aquest projecte, les peces s'inspiren en la mística espanyola del Segle d'Or, prenent com a referència principal el pensament i la poesia de san Juan de la Cruz.

Com a element renovador, el foc protagonitza la instal·lació 'La sospecha del fuego' i 'El fuego y el reposo', un parell de sabates i un camastro antic, respectivament, dels quals sorgeixen flames generades amb vapor sec i una il·luminació especial. Les dos estan inspirades en alguns dels poemes de sant Juan de la Cruz, com ocorre amb 'Por aquí no hay camino', una escala de caragol amb la qual es fa referència a la 'Subida del Monte Carmelo' i a la necessitat de desprendre's.

Complementen la selecció -que es podrà visitar fins a finals d'abril- escultures, objectes i dibuixos recents que remeten a l'imaginari artístic sobre el qual Pamen Pereira treballa durant tota la seua trajectòria: les relaciones art-vida-naturalesa, el binomi ciència-màgia, la cerca de fonaments que harmonitzen conceptes duals en etern conflicte (permanent/efímer, immutable/mudable, pesat/ingràvid) i la fusió de l'experiència vital amb el procés creatiu.

El conjunt d'obres exposades, donada la interrelació i fusió d'unes amb unes altres i la seua disposició en l'espai de la sala, esdevé una "obra nova", una envolupant instal·lació plena de misteri i poesia.

TRAJECTÒRIA

Pamen Pereira va estudiar Belles Arts a València i, a mitjan dels huitanta, va iniciar la seua trajectòria artística. Des d'aleshores, no ha cessat de viatjar, realitzar projectes i exposar les seues obres, tant individualment com en mostres col·lectives i temàtiques, en galeries d'art, museus i espais culturals de tot l'Estat espanyol i de diferents ciutats europees, asiàtiques i americanes, doncs ha residit llargues temporades en països llunyans com el Japó i Tanzània o en llocs extrems com l'Antàrtida i el Sàhara.

En concret, ha exposat en espais com el Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC), l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), el Museo de Arte Contemporáneo de Alicante (MACA), el Museum Zu Allerheiligen de Schaffhausen en Suiza, el Palacio de la Ópera de El Cairo, la Bibliotheca Alexandrina Arts Center en Alejandría (Egipto), el Museo Nacional de Bellas Artes de Buenos Aires, el Museo Nacional de Artes Visuales de Montevideo y el Museo de la Ciudad en Querétaro (México), Recent Gallery (Sapporo, Japón), Barg Gallery (Teheran, Irán), Galerie d'art du Conseil Général des Bouches-du-Rhône (Aix-en-Provence, Marsella), Palazzo Pinucci y Galleria Via Larga de Florencia, el Palacio del Senado (Madrid), el Museo de Bellas Artes de Caracas en Venezuela, la Fundación Juan March o el Palacio de Velázquez (Madrid).

Sense abandonar la solitud del taller com a temple de reflexió i estudi del que sorgeixen obres amb caràcter més íntim, en els últims anys el seu treball s'ha centrat en les instal·lacions i intervencions 'site-specific', per a espais tant públics com a privats, algunes de les quals són permanents.