A la plaça Pere Coromines, hi ha un home d’uns 40 anys. Sempre l’he vist assegut allà, en companyia d’un cartró de vi barat. D’ell, només sé que sempre està borratxo, que demana diners amb la mà estesa i que li agrada molt Julio Iglesias. Ho sé perquè, cada cop que els meus veïns escolten un disc d’aquest cantant, aquell home, solitari i anònim, abandona la seva plaça, recorre el carrer Nou de la Rambla i s’asseu a sota del balcó dels meus veïns, com si l’atregués el cant d’una sirena. Quan s’acaba el compacte, el borratxo s’aixeca i se’n va. Des de llavors, em crec  aquells que diuen que la música de Julio Iglesias embriaga.