A València exerceixen l'activitat d’aparcacotxes informals entre 200 i 300 gorretes en quatre tipus de zones diferenciades. Es tracta, en la major part dels casos, d'homes, amb un perfil molt heterogeni quant a la seua procedència i amb problemes d'addiccions i d'exclusió social i laboral.

Un estudi pioner dut a terme per un equip de quatre investigadors de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València ha analitzat per primera vegada en profunditat a dos col·lectius, el dels romà (gentilici que es donen a ells mateixos els gitanos romanesos) i els immigrants que exerceixen d’aparcacoches en la ciutat. L'informe és fruit d'un contracte de recerca signat entre l'Ajuntament i la Universitat, i servirà perquè l'àrea de Benestar Social del Consistori tinga una radiografia d'aquests col·lectius.

El professor Francisco Torres explica que en el treball han identificat quatre zones diferenciades en les quals els gorretes exerceixen la seua activitat. Un primer espai correspon a activitats de negocis o administratives, en la qual s'inclouen la Ciutat de la Justícia i els seus voltants, la Ciutat Administrativa 9 d’Octubre, l'avinguda d'Aragó i l'estació d'autobusos, en Campanar.

En segon lloc, han delimitat un àrea de serveis sanitaris i hospitals amb important influència als matins: la zona de la Clínica Quirón i l'Hospital Clínic, La Fe de Malilla, el cementeri General i l'Hospital Doctor Peset, l'Hospital 9 d’Octubre, la Fe de Campanar i l'IVO, i finalment l'Hospital General. En tercer lloc se situen els espais d'oci, amb dues subcategories: nocturns (El Carmen, Juan Llorens, Cánovas, Guillem de Castro i El Cedre) i diürn, fonamentalment el passeig marítim, amb major afluència els caps de setmana.

Finalment, l'estudi cita els espais fruit d'esdeveniments puntuals, com els partits del València i el Llevant als voltants dels seus estadis, així com en Fira València quan hi ha certàmens. Pel que es refereix als centres comercials, quasi no tenen perquè disposen d'aparcaments propis amb seguretat pròpia.

Quant al perfil, l'informe reflecteix una gran heterogeneïtat quant a la procedència i constata que la majoria són homes. A més, distingeix dos grans grups: una minoria d'espanyols de 40 a 60 anys “amb un perfil de marginalitat, sense llar i amb problemes d'addiccions o malaltia mental”, relata Torres, i un altre gran grup format per immigrants subsaharians, marroquins i europeus de l'Est. Aquests últims són més joves, de 20 a 40 anys, que viuen en pisos-pastera amb altres compatriotes i combinen l'activitat de gorreta amb treballs de temporers en el camp.

Pel que es refereix als conflictes, Torres afirma que solen ser “menors”. Els hi ha entre els propis gorretes, quan sorgeixen disputes per les zones, encara que normalment les respecten, i amb els conductors. L'estudi ha detectat cert grau de confiança entre conductors i gorretes quan aquests últims són dos o tres habituals en zones concretes i s'estableix un coneixement mutu entre ambdues parts.

“Hem constatat que el de el ‘si no els pague, em ratllaran el cotxe’ és una llegenda urbana. En el nostre estudi no hem detectat açò, sinó tot el contrari, encara que pot haver-hi casos puntuals. Hi ha gorretes habituals amb fins a 1.000 clients fixos que no volen que el seu ‘negoci’ es vaja a pic”, explica el professor Torres.