Set concerts, set sales, set dies, set notes, set planetes… Així finalitza l’última gira d’Els Catarres, que va començar amb un gran Big Bang, al Sant Jordi Club, i acabarà amb L’últim adéu, un comiat molt especial a diverses sales de Barcelona. El trio d’Aiguafreda (i Centelles!) actuaran a Sidecar, Luz de Gas, Apolo, Barts, Heliogàbal, Bikini i Razzmatazz, del 10 al 19 de novembre, acomiadant-se, així, dels escenaris per un temps indefinit.

L’últim adéu serà l’acte principal del 15è aniversari de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya ASACC, que reivindica el paper i l’aportació de les sales de concerts privades a la cultura de les ciutats i del país.

Les set sales són una metàfora dels set planetes d’un sistema solar imaginat per Els Catarres, resultant de l’explosió del Big Bang, que es el nom que rep el seu últim disc. Així doncs, el grup s’agafa vacances (o potser retorna cap al seu planeta), després de brillar amb llum pròpia durant 6 anys, en una trajectòria ascendent cap a les estrelles.

20minutos es desplaça a la terrassa de l’Hotel Jazz per parlar de vacances, anècdotes i planetes amb el cantant i guitarrista Èric Vergés, el guitarrista i acordionista, Jan Riera-Prats i la contrabaixista, Roser Cruells:

Aquest Últim adéu és un adéu per sempre?

É: No. És una pausa indefinida d’una mica més d’un any que començarà amb unes vacances merescudes. Portem gairebé sis anys sense parar i tenim ganes de relaxar-nos i desconnectar una mica del grup. Agafar noves idees per posar-nos a preparar un nou disc amb la calma, sense presses i explorar, perquè mai hem tingut temps de fer-ho tranquil·lament, sempre anem a contrarrellotge.

J: Encara que la gira es digui L’últim adéu, no és un adéu per sempre. Però qui ens vulgui venir a veure és una oportunitat que no tindrà en bastant temps.

Quan fa que sabeu que aquest seria ‘l’últim adéu’?

R: Quan vam començar la gira del Big Bang el 2015. Ho havíem de tenir molt ben planificat perquè som un equip força gran i ens havíem d’organitzar per saber quant de temps es pararia la feina.

Ho teníeu molt amagat això...

È: El factor sorpresa era important.

Aquesta última gira seran set concerts, en set dies de la setmana consecutius. Teniu alguna fórmula màgica per aguantar el ritme?

È: Aguantar, aguantarem perquè altres estius ja hi ha hagut setmanes que han estat així. A més, vindrem d’una petita parada d’un mes i pico, per poder preparar-nos bé i agafar forces. També s’aguanta amb molt de gust perquè sabem que la gent vindrà amb molta il·lusió i ganes de gaudir.

Algun grup compartirà escenari amb vosaltres en aquesta última gira?

J: De moment, n’hi haurà un on es farà una col·laboració, però encara està una mica en el aire i no podem dir res. Cada dilluns a les vuit del vespre fem un Periscope per explicar com serà un dels concerts, així que quan sigui el moment ho explicarem.

Ara que fareu vacances, et dedicaràs a la màgia, Jan?

J: Sí, de fet el grup es trenca per la meva habilitat amb la màgia. No, és broma. No se’m dóna gaire bé, la veritat. En els vídeos semblo qui sap què, però a vegades entre el públic hi ha gent que li agrada la màgia i venen a ensenyar-me trucs al·lucinants, i penso: “quina vergonya els meus trucs”.

I tu, Èric, et dedicaràs a esquiar i a no caure tant sovint?

È: No, si jo a esquiar només i vaig un o dos cops a l’any, per això caic tant! M’agrada anar-hi un parell de dies i prou, que sinó m’agafen agulletes...!

Roser, tens algun pla pensat per a les vacances?

R: D’entrada, marxar un mes o dos de viatge. En tinc moltes ganes perquè fa més de cinc anys que no tenim ‘vacances de desconnexió total’, poder apagar el mòbil i desaparèixer. No per res, eh? Però portem molt de temps vivint amb molta intensitat, veient-nos els set dies de la setmana durant moltes hores.

Per què aquest retorn al petit format després d’haver passat pel Sant Jordi Club?

J: Vam començar la gira en una de les sales més grans de Catalunya, i vam pensar que, ja que el disc es diu Big Bang, el Sant Jordi Club seria una metàfora de l’explosió inicial que originaria diferents planetes (que serien les sales), amb diferents dimensions i capacitats. I n’hi ha de grans, com l’Apolo o el Razzmatazz, però també de petites, com el Sidecar i l’Heliogàbal. També ens dóna morbo perquè és una cosa que no ha fet mai ningú abans. A les sales petites la gent estarà a tocar i ens podrà dir coses; i a les sales més grans serà tot un festival. També volem reivindicar el paper de les sales a la ciutat. Lo importants que són i lo maltractades que les tenen des de les administracions. Sobretot amb el que ha passat amb l’Heliogàbal...

È: La nostra terra és una terra de grans festivals, que estan molt bé i donen molt de nom però no podem descuidar les sales. Barcelona necessita més espais on poder fer música en directe.

Fem un repàs d’anècdotes de la vostra trajectòria. Quin concert ha estat el més freaky?

È: Un dia havíem d’anar a tocar a una piscina de Jorba. Però l’espai va quedar-se petit perquè venia molta gent i vam decidir fer-ho al camp de futbol que hi havia al costat. No tenien pressupost per muntar un escenari i ho van fer, literalment, al remolc d’un tractor amb quatre altaveus mal comptats. I el tractor incorporat, no el van ni treure!

J: El camp de futbol era més gros que la piscina, però l’equip de so era el que era i no sé si el públic va poder escoltar alguna cosa. Va ser molt freaky, però molt divertit..

Quin ha estat el concert que més heu gaudit? El del Sant Jordi Club?

J: Jo no el vaig gaudir gaire perquè anava una mica acollonit. Estàs tan pendent de les cançons noves (que no les has tocat tant), i de que ve tanta gent a veure’t...! Crec que aquests concerts els gaudeixes, però després, quan els rememores.

È: És molt difícil triar un sol concert en el que t’ho hagis passat molt bé. A vegades el que menys t’esperes, al final el gaudeixes un munt.

J: Les sales tenen aquell caliu especial, són com una olla a pressió.

È: La gent està més a prop, sents com criden. I és fantàstic. Però bé, el de La Mercè va ser èpic. Hi havia moltíssima gent i va ser súper guapo. El concert va anar molt bé... No ho sé, si hagués de triar algun potser em quedaria amb aquest.

R: Hi ha concerts petits que són brutals i concerts multitudinaris que t’ho passes genial.

Heu tocat a la Xina però també a Corea del Sud...

È: allò va ser molt divertit, tota una experiència per obrir els ulls. Vam anar a la Xina sense saber ben bé què ens trobaríem i potser amb algun que altre prejudici, i que va! Els xinesos van ser súper simpàtics i s’ho van passar bomba, ballant com bojos... I tenien moltes ganes de descobrir nous estils de música!

Quan torneu als escenaris després del descans, deixareu de pujar les cançons a Internet de manera gratuïta?

R: Això no ho canviarem mai i, si ho féssim, perdria tot el sentit. Forma part de la nostra ideologia general de grup, que va molt enfocada a que la nostra música sigui gratis i lliure, i volem que tothom hi tingui accés.

Les tapes del vostre últim disc les heu fet a mà?

È: D’aquest i de tots.

J: Tots els discs estan personalitzats, és una manera d’agrair l’esforç de comprar el disc a pesar que sigui gratis.

R: És una peça única, no n’hi ha dos d’iguals

È: És molt xulo però quan hem de fer tirades de 4.000 discs de cop és una bogeria...!

Tota aquesta feinada és pràcticament una declaració d’amor cap els vostres fans...

Els tres: Sí.

È: És el que dèiem. Regalem la música però si fas l’esforç de comprar el nostre CD, t’endús un petit record del grup, com un souvenir personalitzat.

Parlant de declaracions d’amor, esteu enamorats? Les vostres cançons són força romàntiques...

È: Agafes idees i sentiments que després apliques a les cançons. Però, en general, de les històries que expliquen les nostres lletres n’hi ha molt poques que siguin reals. Alguna si, però no et diré quina (i no és la Jenifer!).

J: Hi ha moltes que potser la situació real no existeix, però sí que ho és el sentiment que hi ha al darrere.

En canvi, diferència del rock català dels 90, no teniu cançons marcadament polítiques...

È: En tenim dues: Seguirem lluitant i El Setge. Són cançons catalanistes però no és la nostra prioritat. Nosaltres fem cançons alegres, de bon rotllo i, fins i tot aquestes que són més polítiques, les fem des d’un punt de vista positiu. Ja hi ha prou problemes en el dia a dia de la gent com per haver d’escoltar música amb mal rotllos. Intentem que la gent s’ho passi bé escoltant les nostres cançons i despertar sentiments d’amor, que al final és el que t’omple i et fa ser feliç.

Un últim missatge per els joves per als quals heu estat la banda sonora de la seva adolescència, des dels 14 fins als 20 anys?

È: gràcies per la confiança, per seguir-nos i per aguantar-nos i...

R: Que ja no sou adolescents i que us porteu bé!

È: Que ja no podeu fer tan el tonto... No, que gràcies per donar-nos tanta alegria i tanta energia.

R: Nosaltres també em crescut i hem deixat de ser adolescents?

È: Jo crec que sempre ho seré una mica...