Ops! Mireu què he fet, el nou doble CD que Pep Sala (Vic, 1960) ha editat aquest 2016, celebra 40 anys de dedicació professional a la música. Qui va ser la meitat de Sau amb el malaurat Carles Sabater s’ha acompanyat en aquest nou treball d’amics, músics i artistes que estima i admira, catalans, espanyols i de més enllà de les nostres fronteres. Lucrecia, Carlos Tarque, Catarres, Blaumut, Pegasus, Sergio Dalma, Sicus, Pino Palladino, o Steve Hogarth són alguns dels noms que celebren amb Sala quatre dècades de bona música en català.

El concert del pròxim diumenge 17 d'abril a la sala BARTS no anirà seguit d'una gira. Per què?

Aquest concert serà la part final de la festa que m'he muntat en el darrer mig any, gravant cançons a l'estudi amb gent que és amiga i a la que admiro. Els convidats a la sala BARTS no seran ni la meitat, perquè molts d'ells hi són fora o fent bolos, però hi haurà una pila de convidats. Aquest serà l'únic concert de presentació del disc perquè vull que aquesta nit sigui una cosa única i especial.

I per què té molta feina acumulada al seu estudi.

Tinc la sort de dedicar-me també a fer música per a bandes sonores de pel·lícules i d'obres de teatre i són projectes que em fan molta il·lusió. També aprofitaré per operar-me de la mà esquerra. De la dreta ja ho van fer fa uns tres anys.

És conseqüència de tocar instruments?

Siguem clars: és l'edat! (riu). L'excusa oficial és que tinc una tendinitis al túnel carpià després de passar-me 40 anys tocant el piano i fent música.

No ha volgut repetir-se i gairebé els 31 temes d'aquest disc doble són revisions.

Un està en constant evolució. Els temes que compons amb 25 anys no són els mateixos que als 50. Ara ets una altra persona que abans, amb aquella inconsciència que dóna la joventut. Aquest disc ha estat revisitat al 90%. Només he aprofitat una gravació original amb el Gerard Quintana i una altra amb la Dharma. Hi ha un tema inèdit, una cançó en directe de Sau feta amb en Carles Sabater i que per a mi és la més important del disc.

Han col·laborat amb vostè molts amics de generacions i estils musicals ben diferents. Com s'ho ha fet per aplegar tanta varietat?

Són gent boníssima, generosa i amb talent, que l'han compartit amb mi. Artistes amb estils ben allunyats dels que jo faig. Cada cançó del disc són parts de la seva personalitat i de la seva manera de fer les coses. Vull que quan faig col·laboracions de temes meus surti alguna cosa nova, perquè jo ja els he enregistrat al seu moment a la meva manera.Sempre he estat molt eclèctic i molt obert de cap. Sóc amant de la música clàssica i m'encanta el jazz. Amb els anys, vaig descobrint que hi ha 12 notes i que els artistes les combinem tan bé com sabem i cadascú de nosaltres. Penso que la música és una i la fem tan bé com podem. I després hi ha cançons que marquen un estil i una personalitat, com Boig per tu, la canti qui la canti.

Quina és la versió més rara de Boig per tu amb la que s'ha trobat?

He escoltat moltíssimes versions i amb totes elles he tingut una sensació d'agraïment. Sí que amb algunes també he pensat que jo això no ho hagués fet. L'he sentida fins i tot en versió sardana. El meu amic Sergio Dalma li ha donat una força que poca gent li pot donar. La versió que va fer Sabor de Gràcia també està feta amb molt d'amor.

El tema que canta al disc amb en Carles Sabater és el més especial?

No volia quedar-me en només posar el Boig per tu original en el disc per sortir amb en Carles. Vaig masteritzar discos antics de Sau però vaig fracassar estrepitosament, perquè no vaig trobar res interessant. En Carles i jo vam fer un disc bàsic i vam fer gira per teatres i ens prenien per bojos!  La gent no es creia que fóssim nosaltres, un grup de rock, qui toqués en un teatre. Vam ser capaços d'omplir camps de futbol amb 5.000 persones i no omplir un teatre amb 500. Apareixia una cançó molt simple amb només les nostres dues veus i una guitarra. És un tema màgic. A més, per primera vegada vaig escoltar una cançó meva que no havia sentit mai abans! A la resta sempre hi he participat jo en la producció o la gravació.

Aquest ha estat doncs, el millor homenatge que li podia fer a en Carles.

L'homenatge li fem cada dia de la nostra vida.

Li agrada això de 'pare del rock en català'?

Cada cop que m'ho diuen m'imagino com un quadre d'un dels pares de la Constitució dels Estats Units! (riu).

Què destacaria dels grups joves que l'acompanyen en aquest treball, com ara els Blaumut?

Jo crec que aquests grups estan més preparats que  nosaltres amb la seva edat. A la nostra generació tot estava per fer. Ells ara es mouen a l'estudi amb una frescor que nosaltres no tenim. En canvi, nosaltres partíem d'un bagatge de milers de bolos a sobre. Però ni una cosa ni l'altra importen. L'únic que importa és el talent, les cançons i connectar amb el públic quan surts a l'escenari.

Quan compon pensa en què podrà superar 'Boig per tu'?

Fer una cançó nova és per a mi un acte egoista. La cançó la fas per tu, perquè sinó fas un 'hit del verano' i se't veu el llautó. Ni penso abans de posar-me a compondre que he escrit cançons d'èxit. Crec que tinc cançons molt millors que Boig per tu i quan faig un tema el faig amb tota l'honestedat de què sóc capaç. Sempre passo pel pànic de la pàgina en blanc. I cada tema és diferent. També el paio que va fer Boig per tu, que no té res a veure amb mi ara, era molt jove.

És un rocker metòdic a l'hora de compondre música.

Quan no ets un geni com el Boss,  tinc clar que fer cançons he de pencar molt. Cada dia tinc els meus horaris i la imaginació és com la gimnàstica. Gravo i me n'oblido. Poden passar mesos abans que ho torni a escoltar. Llavors, algunes gravacions no valen i altres encara les puc arreglar.