Aquesta llei com a tal llei general fou vigent més de 100 anys. Fins a la LGE, la Llei General d’Educació, de 1970, també d’àmbit estatal espanyol, en la qual s’ampliava per fi la franja d’edat en què hi hauria obligatorietat escolar : l’educació primària bàsica aniria dels 6 fins als 13 anys. De fet, el 1945, una llei específica –i molt ideologitzada– sobre ensenyament primari ja havia perllongat l’obligatorietat teòrica fins els 12 anys. El 1990, 20 anys després de la LGE, en ple procés d’expansió econòmica i de democratització de la vida política, una altra llei d’àmbit espanyol, la Logse, la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu perllongà l’ensenyament obligatori (ara, amb escola secundària) fins els 16 anys. El 1936, però, a Catalunya, s’havia presentat (i s’havia començat a aplicar), un pla més adaptat a les necessitats reals d’una societat en transformació : el Pla General d’Ensenyament del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). Aquest Pla incloïa : a) L’escola bressol, fins a 3 anys, b) L’escola materna, de 3 a 6 anys, definida com a «període dels jocs i de l’aire lliure», c) Primer cicle escolar, de 6 a 8 anys, amb dos matèries : Naturalesa i Societat, d) Segon cicle, de 9 a 11 anys, amb tema, o centre d’interès, e) Tercer i quart cicle, fins a 15 anys, amb coneixements amb abstraccions, i inici de «els treballs d’obrador», vinculats «a una col·lectivitat de producció».