El cas del poeta i bibliotecari/arxiver –a València i a Barcelona, i als grans arxius de París i de Madrid (El Escorial)– Marià Aguiló i Fuster (Ciutat de Mallorca, 1825 – Barcelona, 1897) és especial, car la seva vida fou una combinació de rata de biblioteca, muntanyista, autor de bibliografies i diccionaris i vibrant orador en les festes literàries. «Quan deixava la llum pàl·lida de les biblioteques d’on exhumava textos i més textos –escriu, al Mèxic dels anys 1940, l’historiador Josep Maria Miquel i Vergés– s’acarava amb l’aire dels boscos i, sarró a l’esquena i gaiat a la mà, creuava el Montseny, les Guilleries, els Pirineus, les planes de València i les contrades de les Illes». En un discurs als Jocs Florals de 1867, presentà la seva descoberta més important: la cançó popular mallorquina de La més bella. Durant una excursió geogràfico-filològica amb un grup d’amics, la va sentir cantada per unes collidores d’oliva. Fa així: A la vora de la mar hi ha una donzella, / que bordava un mocador que és per la reina ... / / ... De tres germanes que som, só la més bella; / l’una és casada amb un rei, l’altra és princesa, / i  jo, pobreta de mi, só marinera. / L’una va vestida d’or, l’altra de seda, / i jo, pobreta de mi, só marinera. / L’una duu tapins daurats, i l’altra amb perles; / i jo, tristeta de mi, les espardenyes... La germana pobre, explica Aguiló, és «una imatge, un símbol de la nostra malaventurada llengua materna, de la filla major de la llatina, de la desvalguda llengua catalana (...)». Però, aquesta pubilla desheretada és la més bella.Francesc Roca / historiacatalunya@accat.org