Seguint la gran tradició dels mapamundi medievals (on sobresurt l’Escola cartogràfica mallorquina), a mitjanscdel segle xvi es començaren a elaborar grans mapes del món, o planisferis, destinats a l’exhibició pública, que incloïen, en el seu interior o als marges, breus síntesis informatives il·lustrades sobre una gran varietat de temes. Eren, de fet, uns mapes- enciclopèdia. Un dels millors d’aquests planisferis amb meridians i paral·lels, amb funcions, alhora, de carta nàutica, és el de l’explorador i cartògraf Sebastià Cabot (Venècia, c.1476 - Londres, 1557).

Sebastià Cabot, fill del navegant Joan Cabot, ciutadà venecià per matrimoni, i navegant al servei, successivament, del rei Enric VII d’Anglaterra, del rei Ferran II de Catalunya-Aragó, i, de nou, del monarca d’Anglaterra, que li finançà dos travessies per l’Atlàntic fins a Groelàndia, Canadà i El Labrador, sempre cercant, com Cristòfol Colom, les Índies.

El punt de sortida fou la ciutat de Bristol, on hi havia una petita colònia de catalans. Sebastià Cabot («Sebastiano Caboto»  en italià, i «Sebastian Cabot» en anglès), seguint les passes dels seu pare, estigué al servei, com a navegant i com a cartògraf, d’Enric VIII, rei d’Anglaterra, de Ferran II de Catalunya-Aragó, des del 1512, i del seu nét Carles I, des del 1518. Al 1525 navegà en direcció al sud-oest, en direcció a Xina, però es deturà i explorà les terres del Riu de la Plata, on va romandre quatre anys. Quan tornà, fou desterrat a Orà, per raons fosques. Però al 1544 publicà, a Anvers, els vuit fulls del seu planisferi, que es conserva a la Bibliothèque Nationale, a París. Al 1548, s’instal·là a Londres, des d’on organitzà expedicions per l’ Àrtic.