El focus d’atracció per als qui avui s’hi interessen cal buscar-lo, segons Perera, en «el caràcter igualitari d’aquest idioma: no té territori, ni interessos o poders polítics al darrera. Quan dues persones s’entenen en esperanto estan en igualtat de condicions, la llengua no pertany més a una que a l’altra, ningú té privilegis. En aquest sentit, és l’idioma més just que hi ha». Igualitarisme avalat, a més, per «un grau de dificultat molt menor –assegura– que el de qualsevol altre idioma. Amb la mateixa dedicació i capacitat, una persona pot aprendre a parlar esperanto amb fluïdesa molt abans del que parlaria una altra llengua».

Es calcula que actualment hi ha escampades arreu del món uns dos milions de persones que parlen esperanto. «Una quantitat –puntualitza– amb una distribució territorial tant variada i extensa, que fa present l’esperanto en l’últim racó del planeta. I ara mateix, amb la tecnologia i Internet, la dispersió no és un problema, sinó un avantatge perquè tenim un canal potentíssim de contacte, producció i difusió de continguts».

«Els esperantistes –conclou Perera– no ho som per naixement, ni per residència, ni per interessos pràctics. Ho som perquè ens agrada i perquè ens ho passem bé. I això fa molt actiu el col·lectiu i manté viu l’esperit d’aquest idioma que, contràriament al que es diu de vegades, sí que té àmbit territorial propi: és tot el món».