Fins 1837, en plena revolució liberal, no s’aprovà una Llei d’abolició de l’esclavitud, que estaria limitada, però, a l’Espanya europea. A les Antilles pertanyents al Regne d’Espanya, l’esclavitud seguiria. El 1865, s’aplegaren a la Societat Abolicionista Espanyola amb seu a Madrid alguns dels intel.lectuals catalans de primera fila.

Especialment, alguns dels economistes catalans de més relleu: Laureà Figuerola, (que fou, també, pedagog), Joaquim M. Sanromà, Lluís M. Pastor. L’únic precedent de la feina d’anàlisi de la Societat era un treball de 1802: Disertación sobre el origen de la esclavitud de los negros, motivos que la han perpetuada, ventajas que se le atribuyen, y medios que podrían adoptarse para hacer prosperar sin ella las colonias.

El seu autor era l’il.lustrat aragonès Isidoro de Antillón, que havia estudiat lleis a les universitats d’Osca, Saragossa i València, i seria diputat a les Corts de Cadis. El text d’aquesta dissertació seria publicat als Països Catalans: el 1802 a Ciutat de Mallorca, i el 1811 a València. Per trobar un nou text important, cal llegir l’exposició de motius de 1872 de la Proposta de llei per a l’abolició inmediata de la esclavitud a la illa de Puerto Rico. El seu autor: el diputat Joaquim M. Sanromà. Li donaven suport els dos futurs presidents catalans de la I República espanyola: Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueres. L’abolició, a Cuba, el 1880-86.