Pilarín Bayés (Vic,1941) és una de les il·lustradores més populars de Catalunya, sobretot pels seus llibres educatius per a nens. Per primer cop s'edita un volum que recull la seva trajectòria personal i professional i on s'encabeixen anècdotes, dibuixos, fotografies familiars i declaracions de la riallera dibuixant vigatana. Inclou més de 350 fotografies d'una dona que ho ha pintat gairebé tot (fins i tot la bomba d'Hiroshima). El llibre s'anomena Amb barret o sense (Norma Editorial; 288 pàgines; 29 euros).

Els escriptors Maria Àngels Ferrer i Jaume Vidal signen els textos que tracen la biografia de Bayés, una dona que no ha creat escola però sí un estil inimitable i estimat per diverses generacions de catalans. Una treballadora incansable i ara immersa en el món digital des del seu estudi a Vic.

Què té d'especial aquest llibre respecte d'altres sobre vostè?

Que és una recopilació però sobretot és una mirada. Ja havíem fet un llibre sobre les exposicions que estava molt bé però en aquest han estat dues persones molt enteses les que s’han mirat la meva obra molt més des del punt de vista artístic. Amb aquesta mica de distància i  amb la visió molt lligada  a la vida, a les circumstàncies del Franquisme, de la pedagogia i tot això. Però és clar, sempre que parlen de nosaltres (la nostra generació) ho fan en el aspecte pedagògic i de la renovació dels llibres. Però aquest llibre és una mirada c a l’obra artística i això jo ho he agraït molt perquè, si et dic la veritat, gairebé no hi comptava.

Quina ha estat la descoberta personal arran d'aquesta recopilació seva?

Doncs coses que jo ni sabia. Ells, els autors, tenen el costum de mirar i fer unes anàlisis molt diferents de les que fas tu mateix. Almenys jo faig una anàlisi emotiva del dibuix i de si m’ha quedat bé o no.Però mai aprofundeixes tant com ells i sobretot en els aspectes més tècnics. Perquè jo sempre he volgut ser molt explicadora del que passa en un moment donat al dibuix. I en canvi els aspectes de si l’art està bé per allò o això altre ho saben mirar ells i ho han fet. M’agrada com surt al llibre.

Com ha estat el procés de creació d’aquest llibre i com és la creació per a la Pilarin Bayès?

La meva filla té molt bon criteri perquè coneix la meva obra moltíssim millor que jo i ella va parlar amb els autors, s’ho van planificar tot i llavors ells venien i em feien preguntes. Jo contestava perquè m’encanta xerrar i elucubràvem força i un bon dia va aparèixer el llibre. I em va semblar un llibre esplèndid. Surto molt i em fa una mica d’angúnia. Reconec que les imatges estan molt ben triades.

Amb quina imatge personal es queda del volum?

Potser amb la última i em fa molta il·lusió unes imatges amb els nets que la veritat és que m’encanten. Les fotos familiars també estan molt bé però aquestes es veuen que són artístiques. És la diferència.

I per què el títol d'Amb barret o sense?

Barret en porto quasi sempre. Solen ser d'esport i em va molt bé i m’hi he acostumat perquè molta llum em molesta molt als ulls. Però no porto ulleres de sol perquè sóc molt curta de vista, de lluny. I llavors el barret em va bé a l’estiu i a l’hivern trobo que abriga. Total, que t’acostumes i ja no sé sortir sense. La meva àvia m’ho deia. Quan era jove mai havia sortit al carrer sense barret. I ara del barret s’ha fet la meva imatge. Quan et fas gran és quan la gent et va marcant en una espècie de cercle. A mi m’han posat d’àvia bona,que tant de bo ho fos! M’encantaria ser-ho sempre, però és el que toca.

La feina encara l’absorbeix?

Molt. Del que m’he lliurat és de venir a Barcelona a reunions o coses d’aquest estil que com no condueixo m’ocupaven moltes hores de tren. Llavors ara totes les hores les tinc per dibuixar i les vull per dibuixar. Faig un horari de les 9 a la una, de les 4 a les vuit i de les 10 a les 2 de la matinada. Però el dia que puc fer això sóc  la dona més feliç del món, m’encanta! M’agrada tenir feina però el que mata de la feina és fer-la amb preses, patint…i és clar, nosaltres som tot d’encàrrecs.Un dia em van definir com “intel·lectual de fer feina”. Em fa un riure…I és ben veritat. Però de totes maneres he tingut una sort d’ensopegar-me amb una cosa que m’encanta i tinc ganes de continuar.

Per a la família d’on prové, estudiar art va ser quelcom natural. Però no corresponia a l’època.

Hi havia moltes famílies que no permetien a les seves filles que estudiessin belles arts perquè era poc exemplar. I és clar, allà, teníem uns models despullats, llavors, no sé què es pensàvem que fèiem. Però et pots imaginar.El que hi havia era un silenci…tots callats al darrere del nostre taulell de dibuixar.Però al cap de dos dies ningú ho pensava i tothom ho trobava el més natural del món. La meva família m’ha animat tota la vida i potser per aquestes coses sempre he tingut ganes de continuar.

Mai s’ha trobat cap comentari descoratjador?

Alguna vegada m’ho han dit però ningú de la meva família. Em diuen: "Allò al teu temps havia de ser l’orgia constant! “ i el que fèiem és que ho passàvem molt bé, apreníem molt, però no passava d’aquí.

Els seus dibuixos estan qualificats com molt senzills però són inimitables.

Jo mateixa no sé per què és. Comprenc que el traç és senzill i quan hem fet les pel·lícules hem fet moltíssimes proves i gairebé cap ha anat bé. Eren dibuixos potser més bonics però no eren els meus. L’equip que tenim ara per a les pel·lícules és un equip formidable i jo em sento molt identificada. Sóc una dibuixant que no he fet gaire escola. Els nens sí que m’imiten. Els nens a vegades m’imiten molt maco. Però per a la gent adulta no he estat de fer escola, que no m’hagués importat gens, però potser la gent no ho va trobar interessant o va trobar un estil massa complicat. És clar, jo tinc una arrel andalusa (d’Antequera, Málaga) i una arrel vigatana, això és un barroc explosiu. El meu avi era un noi d’Antequera que va venir a estudiar aquí i es va quedar i l’altra banda són de la Plana de Vic i de la Garrotxa.

Va passar per una etapa d’acudits per a premsa.

La vessant de la mala idea, com si diguéssim. Tots la tenim. Als nens intentem no donar-los massa mala idea. Però als acudits és on surt amb molta llibertat. Tot i que jo intento ser una ninotaire no sanguinària perquè tampoc penso que tinguem la patent de jutjar a tothom i el que passa al món. Sí que critiquem però jo tampoc gosaria criticar fent moltíssima sang perquè a casa seva tothom té els problemes que té.

És tan difícil com sembla fer pedagogia de les coses de la vida que no són bones per als petits?

Clar, la biografia és diferent d’un conte o d’una narració i de vegades conté aquestes coses dramàtiques. El més dramàtic que he fet ha estat un llibre sobre Hiroshima i no sabia gaire com posar-m’hi perquè la gent associa els dibuixos a alegria i aquest és un tema que no en tenia gens d’alegria. I mira, és clar, penso que amb la naturalitat amb què a la vida es produeix. Quan la gent es mor s’ha de posar que la gent plora. Els cristians pensem que van al cel però ningú se n’alegra. Tothom plora i està enfadat i hauríem d’estar molt contents de que va a un lloc tant fantàstic. Perquè som egoistes. I això un nen d’una manera o una altra ho va aprenent. Ho he explicat als nens tot i que he tingut critiques que deien que era massa suau i massa dolça. A vegades he tingut critiques de que era ferotge, llavors,ja no sé ben bé què sóc. Jo ho explico com ho explicaria a un fill o a un nen meu, mirant de dir que a la vida la gent es mor i cal que els nens ho sàpiguen però mirant de treure el dramatisme, el bo és haver tingut a la gent el que les hem tingut, el que ha durat, i intentar racionalitzar-ho de mica en mica. Hi ha aquesta cosa inexorable que té la mort que ho hem d’acceptar perquè existeix. Ara, costa als grans i costa als petits.

Quins són els crítics més ferotges a casa, els fills, els néts, el seu marit, vostè mateixa?

El meu marit en té molt d’animals i quan els pinto vol saber de quina raça són. I a vegades em critica. I els nens també. Els meus fills en canvi em demanaven que fes contes. I en vaig fer un d’un gos que es va perdre. I em demanaven que no el deixés perdre! I jo els hi deia que no ho podia fer perquè d’això se’n cuidava l’autor i ells em dèiem que fes una mica de trampa (riu).

La seva obra és considera com ecologista.

Penso que sóc ecologista a mitges i a vegades quan em banyo surt la veu d’un fill meu que diu: “La dutxa és més ecologista”. I a mi m’agrada la banyera, què vols que et digui, però quan hi ha sequera o ha plogut molt, com visc al costat d’un riu, et dic la veritat, quan veig que va ben gros penso que no vindrà de la banyera. El llibre més ecologista que he fet se’n diu Els caps florits, que és una metàfora molt sobre cuidar la natura. La gent tenim cabells de flors al cap que hem de cuidar perquè no morin. Llavors era una metàfora de la natura en general i ho entenc que és una cosa molt important i no podem fer-li la mala jugada de deixar als nostres fills un món terrible. Penso que hem de vigilar perquè, per exemple, abans, nosaltres fèiem fum i ara en fan nosaltres i molts altres països  i potser sí que no va bé. El que no va bé s’ha de mirar d’arreglar.

S’ha vist algun cop incapaç d’explicar alguna cosa?

Sempre m’ha semblat que era els reptes que tenim i he estat una mica llançada tot i que a vegades m’ha fet rumiar molt. El llibre d’Hiroshima em va costar i després vaig fer uns llibres d’educació sexual que van fer por. Però van sortir al País Basc i a Galícia però aquí a tothom li va agafar una mica el yuyu. És que és molt diferent explicar-ho que dibuixar-ho. Però una cosa que dibuixes per a que la vegin els nens ha de ser molt clara i que s’entengui molt bé. Jo també hi vaig pensar molt en això. Però a mi m’ha semblat que no t’agradi l’avortament però que no es digui res de la concepció i de la contracepció és una cosa contradictòria perquè, és clar, si els nens no saben res... Un llibre també ajuda a representar aspectes més tècnics del tema i aspectes que els pares a vegades potser no els saben tant. És tota una col·lecció però només està en basc i en gallec.

Farà Sant Jordi a Barcelona?

Sí. Cada any ho fem a Vic. M’agrada repartir-ho una mica. A Vic és com estar en família perquè tots ens coneixem. I és molt maco perquè és una festa esplèndida. Tenim algunes coses que no veig que les tingui gaire gent. I les hem d’aprofitar.

Les dones de la seva generació de dibuixants segueixen en actiu.

A Sant Jordi de fet vindran la Roser Capdevila, la Eulàlia Seriol, la Carme Soler, aquestes segur. Nosaltres som una generació. En aquell moment es va fundar l’associació d’il·lustradors que algunes com la Mercè Llimona en van ser presidentes i van treballar molt bé. I penso que van fer una gran obra per la nostra feina que la gent no se la prenia molt en serio. Però com que jo em matava per dibuixar no pensava gaire si guanyava diners. A mi em semblava que guanyava molts perquè com que treballava molt...Però realment va fer molt per la dignificació de la professió i perquè estigués considerada com un art. És que nosaltres som molt importants i potser sí perquè fem una feina molt dedicada a les generacions joves. Hem ensopegat amb quasi tres generacions.