Luis Navarro, àlies el Cleto, no tenia domicili conegut a Barcelona. Era madrileny i no se sabia quant de temps feia que s’estava a la ciutat. Aquell matí, com de costum, va apropar-se a l’estació de França per esperar la sortida dels viatgers de l’exprés de Madrid. El Navarro, com l’anomenaven alguns dels pocs amics que havia pogut fer a la capital catalana, passava desapercebut entre la multitud. Era un més entre aquella munió de passatgers i acompanyants que anaven amunt i avall seguint el ritme frenètic que marcaven les agulles del rellotge.El tren va arribar puntual. El Cleto, que estava repenjat sobre la paret, va posar-se dret del tot i va apropar-se al comboi a poc a poc, com si fos un pistoler a punt per iniciar un duel amb un altre foragit. Algú va pensar que aquell jove de 30 anys era un individu sospitós i va seguir-lo a poques passes de distància. El Cleto va aturar-se davant d’una de les portes del tren i va ajudar a pujar-hi una dona que fregava la seixantena d’anys. La seva ombra anònima no li treia l’ull del damunt. El Cleto va posar-se alguna cosa a la butxaca dreta dels pantalons. Aquell gest va fer que el policia que l’havia estat seguint d’incògnit es decidís a intervenir-hi. Va situar-se davant seu i li va demanar que li mostrés el contingut de les butxaques. No feia ni cinc minuts que aquell carterista havia començat a treballar, però ja les tenia ben plenes. Lluny d’ensenyar-li el botí, va girar-se, va entrar dins el tren fent un bot i va engegar a córrer esquivant els viatgers que encara eren a dins.