El miler llarg de representants del poder econòmic català que van anar a l’Hotel Fira Palace ja porten temps reclamant una calma política allunyada de les sacsejades de l’anterior tripartit. Molts d’ells, a més, van arribar suats i esbufegant perquè un col·lapse de trànsit a Montjuïc els va obligar a abandonar cotxes i taxis lluny de l’acte. I els discursos polítics es van allargar fins ben passades les tres de la tarda sense haver dinat. En aquest escenari no n’hi havia prou amb la imatge de Rodríguez Zapatero.Calia contundència argumental. Maragall la va intentar glosar la seva pròpia obra de govern i la tenacitat del candidat socialista per continuar-la. I Montilla, molt en el seu paper, va desplegar amb eficàcia un detallat programa de mesures concretes per fomentar la confiança empresarial. Se’n va sortir prou bé. Però va ser Zapatero qui va aconseguir portar el missatge tranquil·litzador: a més d’elogiar les virtuts del seu candidat i de l’economia catalana, va emplaçar als polítics locals a estar a l’alçada de la seriositat i el rigor productius catalans, i va prometre als empresaris presents el seu suport lleial sigui quin sigui el pròxim govern de la Generalitat. Si de confiança es tractava, el món econòmic va dinar tard, però tranquil. I dels polítics, ja se sap que on hi ha confiança...