Durant aquests dos segles, Catalunya, jugant el seu paper natural, aixecà una barrera davant els conqueridors àrab-berbers que eren a punt de llançar-se sobre França: fou l’escut d’Europa». Aquesta és la visió d’un interessant assagista francès dels anys 1930 (Marc Bernard: La conquête de la Méditerranée. París, Gallimard, 1939). Al mateix temps, però, Bernard explica que «no únicament els catalans contribuïren per les armes a salvaguardar la civilització europea, sinò que, a més, van recollir als arxius del seus monestirs els testimonis més valuosos de la civilització oriental, gràcies al seu contacte inmediat amb els musulmans».La conclusió és contundent: van servir de punt d’unió entre l’Occident i l’Orient». Aquest escut o barrera que és, alhora, punt d’unió, o pont, entre dues grans civilitzacions (l’occidental i l’oriental) va ésser molt fecund. Bernard, sintetititzant, parla de: 1) «L’art romànic, tant unànimement estès a Europa, que hom pot considerar l’art nacional de Catalunya», 2) «L’arquitectura gòtica, profana i religiosa, que es va difondre a tota la conca de la Mediterrània», 3) «Les magnífiques escultures, els rics retaules, les pintures murals, que constitueixen una de les riqueses més incomparables de l’art català», 4) «L’ideal de llibertat, als escrits dels grans juristes catalans de l’Edat Mitjana». Un escut i un pont poden donar bons resultats.