1936: ‘Le Réveil de l’Afrique’

Alguns dels millors jardins de Barcelona i de Catalunya (i de Menorca), el millor Pla urbanístic del territori català (el Regional Planning de 1932), alguns dels millors exemples de la línia central del pensament polític català, i algunes bones novel·les d’aventures existencials, i l’Enciclopèdia de Menorca, tenen el seu origen (o, si voleu: es gesten) un xic lluny, en les estades d’alguns intel·lectuals catalans de primera fila a la sabana i la selva africana.
En concret, al territori que limita amb el desert del Sàhara al nord i el golf de Guinea al sud:  uns 4.000 km2 poblats per uns 25 milions de persones. D’aquestes estades n’hi ha moltes reflexions escrites en calent, des de lluny (des de París, per exemple, on va exiliar-se el 1937 Nicolau Maria Rubió i Tudurí, un dels principals ‘viatgers’), a distància en el temps (car als anys 1950 hi ha, encara, una nova reflexió sobre un dels primers viatges: el de 1922). Aquestes reflexions (escrites, publicades i reeditades: en català, en francès i en castellà) prenen formes diverses: crònica viatgera il·lustrada amb fotografies i dibuixos, assaig polític, novel·la existencialista, novel·la del realisme màgic, i text teatral.Al 1936, Nicolau M. Rubió publica a les edicions dels ‘Cahiers de Sud’ de Marsella, la novel·la  Le Réveil de l’Afrique. Com succeeix amb altres novel·les de l’autor, sota els personatges i l’acció hi ha una descoberta ‘científica’: la lenta emergència política, el despertar, de les (aleshores encara) colònies africanes europees. Rubió no veu prudent ni la seva europeïtzació, ni la seva reafricanització. Defensa, segons J.M.Quintana «posicions bonhomioses d’adequació de l’home a l’entorn».
Mostrar comentarios

Códigos Descuento