Aquestes idees –noves i positives– sobre la salut mental, com tantes altres a tots els camps, foren silenciades per la força pels vencedors de 1939, però no van desaparèixer. Així i tot, i significativament, no van eclosionar públicament fins a les Jornades catalanes d’assistència psiquiàtrica, presidides pel doctor Joan Obiols, celebrades el desembre de 1977 a l’Hospitalet del Llobregat. Allà es va dir que tenien poc futur «la psiquiatria unitària i monocolor, la monòtona clínica de l’electroxoc i el psicofàrmac i l’actitud doctrinària que rebutja la tècnica perquè la desconeix».

El 1983, per exemple, el psiquiàtric de Salt és a l’inici de La Fageda d’Olot, una cooperativa per a la fabricació de iogurts. No per atzar, a partir de la transició de retorn a la democràcia, es redescobrien públicament els drets del malalt mental, la necessitat de formació clínica i teòrica dels terapeutes, el rol a jugar per les famílies, les associacions de veïns i el treball cooperatiu i comunitari. La reforma psiquiàtrica, impulsada per metges, infermers, assistents socials i pares i mares, o fills, de malalts mentals i pels propis malalts, seria un altre important vessant del que se n’ha dit la ruptura catalana.