Havia mort quan tan sols era una nena. Havien sortit del carrer de Sant Sever, número 133, i es dirigien al cementiri de Sant Andreu. Hi estaven convidats a participar «tots els amants de la llibertat» per exprés desig de la família. El pare, que era diabètic, havia rebut la fatal notícia en tornar a casa després de la jornada laboral i després d’haver-se passat per la Casa Busson Jeune, al número 32 del carrer Hospital, on venien pa de gluten pastat. La capsa de 15 unitats li costava quatre pessetes. Quan li van comunicar que la seva filla havia mort, va llançar el maleït pa de gluten al terra, com si se sentís culpable de voler tenir cura de la seva diabetis el dia que no havia pogut evitar la mort de la nena.

La mare també estava desconsolada. El matí de la tragèdia havia fet una hora de cua davant la Clínica-Arbó-Dentista, al número 10 del carrer Pelai, perquè, d’11 a 12 del migdia, regalaven 500 flascons de dentifrici i calmant de la boca, que volia aconseguir per intentar apaivagar el dolor de dents de la seva filla. De res no li va servir agafar-ne un entre la multitud.

Eren les dues de la tarda quan el chauffeur Abadal, al volant del veloç Clément, va deixar enrere la comitiva fúnebre i va seguir el seu viatge fins a lliurar el cotxe al seu nou propietari. De tots era conegut que el degà dels chauffeurs a Espanya era l’sportman Lluís Bosch, qui, segons es deia, havia encarregat a la casa Clément un automòbil de fins a 16 cavalls de força. Però, per a la gran majoria de la població, el tramvia era l’únic mitjà de transport. I estaven de sort, perquè la Companyia Anònima de Tramvies estava estudiant una rebaixa del preu del bitllet. De moment, el funicular del Tibidabo havia anunciat que ampliava el servei i que estaria obert fins a mitjanit durant l’estiu.