El 1.355, el rei Pere el Cerimoniós establí un Parlament del regne de Sardenya, seguint el model de les Corts catalano-aragoneses. El Parlament sard, però, va poder tornar a reunir-se fins 1.421 (i ho seguiria fent, fins al 1698, redactant sempre les actes en català). El 1.353, la petita ciutat sarda de l’Alguer era repoblada per catalans de Barcelona: esdevindria una de les primeres ‘Barceloneta’, de les moltes que hi ha al món. De fet, els algueresos s’han considerat sempre ‘catalans d’Itàlia’, i no sards.

Per bé que el domini català i hispànic de Sardenya fou de gairebé 4 segles (1.323-1.720), la bona marxa de l’illa fou molt dificultada per diversos factors: les rivalitats nobiliàries internes, la Guerra dels Cent Anys amb Gènova, les intervencions militars de Pisa i Venècia, i de França i el Papat, la pirateria turca amb bases al nord d’Àfrica. Des de 1948, però, Sardenya és regió autònoma. I, des de l’11 de setembre de 1.997, la llengua sarda i la llengua catalana de l’Alguer tenen, per llei, un reconeixement oficial.