Una obra per a piano que, segons Carme Bravo, la seva dona, es basava en «nombrosos passeigs per la perifèria de la ciutat, que havia viscut intensament, barrejant-se amb la gent més diversa, gent miserable, humil, músics de carrer, gitanes, etc». A partir de 1942, Mompou, que no escrivia música des de 1928, torna a composar en una Barcelona que no semblava tenir futur. Al 1957, als 64 anys, es casa amb una jove amiga pianista. Dos anys després, presenta el primer quadern de Música Callada.

Segons Xavier Montsalvatge, « n’emana un misteriós perfum, enervant i asserenat a la vegada, sempre d’una diàfana claredat. Aquesta música estàtica, callada o secreta esdevé més concisa que mai, reduïda a un esquema en el qual coincideixen una gràvida mesura i la més fluïda evanescència». La música secreta, mesura i evanescència, serien, en uns anys foscos, un bona ajuda. Al 2003, obertura de la «Mompou Chair» a la City University de Nova York.