Eren 18: les vegueries de Ripoll, Camprodon, Camarasa, Pallars, La Reial (Sant Pau de Seguries), Berga, Manresa, Osona, Besalú, Girona, Barcelona-Vallés, Vilafranca, Tarragona, Montblanc, Cervera, Lleida, Tàrrega i Tortosa. Les vegueries de les valls dels Pirineus eren petites, la de Tortosa i l’Ebre era molt gran. En aquell mateix temps, les vegueries depenents directament del rei de Mallorca eren cinc: el Rosselló, el Conflent, la Cerdanya, i les dues que sortien de la divisió en dues parts de l’illa: la Ciutat de Mallorca i la Part Forana. La divisió en vegueries, amb múltiples reordenacions internes, ha tingut una llarga durada.

El 1716, la monarquia absoluta que suprimí les quatre Generalitats, suprimí, també, les vegueries. Per raons pràctiques, però, hagué de dividir administrativament el territori. En sortiren, a l’antic Principat, 12 corregiments, que, segons Pau Vila, i gràcies a la intervenció de geògrafs com Francesc Ametller o Josep Aparici, responien força a la realitat de la societat. En canvi, les províncies de 1814 no han respost a les necessitats d’una societat molt dinàmica, i molt complexa. El 1937, la Generalitat aprovà l’organització de l’espai català en nou vegueries (dites, també, «regions»), que fou anul·lada el 1939.