Ernest Benach té al seu despatx un plànol antic del projecte per fer un canal entre Salou i Reus. Originari, precisament, de la capital del Baix Camp, ara, busca els canals per aconseguir «la unitat» dels partits catalans de cara a assolir un nou finançament.

Sempre n'hi ha un, però enguany hi ha un component reivindicatiu afegit que és el finançament. Fem una reclamació lògica, justa i òbvia.

Desitjo sobretot aquesta unitat. De moment no l'he notada gaire, però confio en què sigui una realitat en els propers dies, que es pugui veure aquesta unitat dels partits en la proposta del finançament.

Encara no hi ha unitat, però valoro que s'hi estigui treballant. Si hi ha una proposta unitària dels partits de govern i oposició, crec que els arguments són molt forts. Si surt una proposta parcial, amb el Govern per un costat i l'oposició pactant per un altre, com amb l'Estatut, Catalunya perd força. La proposta de finançament s'ha de presentar a Madrid com a país.

Serveix per recordar, per despertar sentiments, però no crec que resolgui això.

Sí, és clar que sí. La Llei estatutària la va aprovar el Congrés dels Diputats, per tant, encara és més greu aquest retard en el nou finançament. Hauria d'haver estat resolt el 9 d'agost i també hi hauria d'haver hagut ja un acord dels partits catalans que reflectís la necessitat que Catalunya té de recuperar múscul. El problema és que tot l'esforç fiscal que es fa des d'aquí, tota la manca d'inversió en infraestructures, no es veu compensat. I, per contra, veus que l'Estat no s'aprima, com ara ministeris com els de Cultura, Habitatge i Sanitat, que tenen les competències transferides. Són factors que, junts, fan que hi hagi una sensació a Catalunya que això no pot ser.

N'és una excusa, però no la causa. La crisi no es pot barrejar amb el finançament.

No ho crec, perquè a Madrid van fer una rebaixa substancial del que es va aprovar al Parlament.

Ho està la societat en general, pels canvis. A Catalunya s'agreuja per factors com que l'Estatut que va sortir d'aquí fos retallat. O que l'Estatut retallat que ha de resoldre el finançament pot acabar sent un pedaç i un element de frustració i perplexitat. Si veiem les balances fiscals i observem les repercussions que tenen en els catalans, notem que tenim uns frens bastant greus.

No són diferents, però tenen l'obligació de no deixar-se vèncer per la perplexitat.

Sí, però és un fet global, a tot el món. Aquesta mateixa perplexitat de la societat provoca aquesta desafecció política i, a més, amb l'afegit que el procés estatutari que s'ha acordat aquí s'ha anat una mica en orris.

Ho garanteixo.

Que tinguin sentit de país, ja que amb millor finançament, guanyarem tots.