De fet, havien començat a arribar a la Mediterrània nord-oriental, a Grècia i a Romania, procedents del Punjab, a l’Índia, des de cent anys abans. Venien en extensos grups familiars, definits per unes fortes característiques pròpies (com per exemple el romanó, una llengua que prové del sànscrit), que es mantenen perfectament, sis segles després. En una primera etapa (fins a 1499) foren ben acollits, car es considerava que la seva feina (alguns oficis no regulats pels gremis, el comerç ambulant, la compravenda de bestiar, la música i la dansa) era interessant. La seva forma de  viure, però : el seu caràcter de treballadors autònoms, la seva no-subjecció a senyor o patró no lligava amb els intents de construir economies de treball dependent amb estats absoluts de religió cristiana. El 1499, tant a Castella com a la Confederació de Catalunya i Aragó, el rei ordenà l’expulsió  de tots els gitanos (o ‘egipcis’, o ‘bohemis’) que no tallessin amb les seves formes de viure. El 1500, es féu el mateix a l’Imperi Germànic. Les noves ordres d’expulsió (1512, 1542, 1553) demostren el fracàs dels intents d’expulsió. De fet, els gitanos, tot i la seva mobilitat geogràfica i ocupacional, han arrelat fortament a la societat dels Països Catalans. Fins al punt que actualment (2005) és, a la Catalunya francesa, el grup social que conserva millor la llengua catalana. Al 1992, a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics  de Barcelona, Peret i el seu grup triomfaren.