A Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, la misèria i la fam i, a més, la idea que ha tornat, i per temps, el vell ordre de les grans explotacions agràries latifundistes. L’única sortida: marxar, fugir. A l’Est, a la franja, o la cinta, que s’estén des d’Olot-Figueres-Sant Feliu, fins a Elx-Alcoi-Xixona, passant per Mallorca-Menorca, la xarxa de petites i mitjanes empreses no únicament resisteix bé el cop de 1939 i segueix produïnt, sinó que innova i demana mà d’obra amb un cert grau d’especialització. Entre aquestes dues àrees es produeix un flux migratori molt important. En alguns casos, el trajecte és relativament curt: d’Almeria a les ciutats manufactureres valencianes. Ara: el gruix de l’onada surt de l’antic Regne de Granada i de l’Andalusia Occidental, i es dirigeix, utilitzant trens de carbó o autocars, a la ciutat de Barcelona, L’Hospitalet, Cornellà, Rubí, Sabadell, Terrassa, Montcada, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià, Badalona. El marc polític ara és autoritari. Però, es fan reunions a algunes parròquies i a algunes escoles, es poden negociar convenis col·lectius des de 1958, cal comptar amb el sindicat CC OO des de 1964, i des de 1969, amb les associacions de veïns. A partir de 1973, s’acaba, bastant ràpid, la segona onada immigratòria. Una onada que ha conviscut amb una emigració no petita vers Europa i Veneçuela, EE UU...