L’Estatut de Catalunya de 1932 va establir que la Generalitat tenia les competències en aeroports. S’aniria cap a la creació d’uns Serveis Aeronàutics de la Generalitat de Catalunya, que tindrien com a màxim responsable a Josep Canudas i Busquets (Barcelona, 1894-Friburg, 1975), l’home clau dels inicis de la navegació aèria a Catalunya.

Pel cas aleshores més important que era el de les comunicacions aèries de l’aglomeració urbana de Barcelona, la proposta fou la d’integrar els tres aeroports existents en el terme municipal del Prat del Llobregat: La Volateria de 1918 (nom d’una granja d’aviram, i primer aeroport, que al 1921 esdevingué militar, i al 1927 mixte, civil/militar, i que tindria una base d’hidroavions al Port de Barcelona), el Camp del Francès de 1920 (de la Companyia Latécoère, que, des de 1932, era Air France), i l’Aeròdrom Canudas, de 1922 (del Reial Aeri Club de Catalunya).

Com a resultat de la integració dels tres aeroports del Prat, la proposta de la Generalitat de 1934 fou crear un gran Aeròdrom Internacional de Barcelona. De fet, aquest aeroport ja era suggerit pel Pla de Distribució en Zones del territori català, el Regional Planning, que la Presidència de la Generalitat (Francesc Macià) havia encarregat a Nicolau M. Rubió i Tudurí, arquitecte, i Santiago Rubió, enginyer industrial. Així, la qüestió de l’aeroport de Barcelona havia passat d’ésser una qüestió de: a) somniadors (com Josep Canudas), b) grans empreses d’aviació (com Air France, Lufthansa, Sabena o Swissar), o c) militars (d’un nou cos de l’armada espanyola), a ésser una qüestió de política pública d’un estat autònom democràtic.