Un dels eixos d’aquesta política expansiva fou la Mediterrània, on l’Imperi Otomà s’alià amb corsaris com Barbarossa, Piyal Patxà i Dragut, amb bases als ports del Magrib. La marina de guerra otomana arribarà a ocupar Niça, Messina i Djerba. A la Mediterrània, els turcs otomans i els pirates barbers aliats seus tenien com a objectiu ampliar els dominis territorials i comercials de l’Imperi Otomà, i, en certs moments, capturar i/o substituir les naus venecianes, genoveses i catalanes.

Ara bé, «segons les constitucions i els capítols de corts jurats pel propi monarca, els catalans podien comerciar amb Berberia, sense que ni el sobirà, ni els seus oficials, poguessin impedir-ho», ha escrit O. Junqueras. «A les Corts de 1537, la ciutat de Barcelona va reiterar la denúncia que els oficials reials situats a les places del Nord d’Àfrica (com La Goleta o Tunis) seguien impedint que els mercaders catalans negociessin amb aquelles terres».

Així, a partir de 1530, la suma de les guerres de l’Imperi de Carles V amb França, i amb el Turc, més els obstacles de la burocràcia reial (que se situava fora de les lleis comercials aprovades a les Corts), va fer retrocedir el comerç exterior marítim català, l’importació de blat, l’exportació de teixits de llana, de vaixells. Els temps moderns començaven amb dificultats econòmiques.