Ell era perruquer i s’havia fet d’or amb la moda dels cabells tallats. Com ell, altres companys de professió havien fet fortuna. Barcelona intentava viure de cara a Europa i volia aprofitar totes les influències que hi arribaven de fora. Les modes vuitcentistes, que els anglesos anomenaven victorianes, havien caigut en desgràcia. Ell, que n’era expert, creia que era perquè havien tendit massa a l’exageració. Ara, els perruquers havien de buscar noves fórmules per donar forma i volum als cabells, sobretot, als de les dones.

Hi havia senyores que apostaven per lluir els cabells curts durant el dia i llargs durant la nit. I és que la moda de portar els cabells tallats es resistia encara a desaparèixer del tot i lluitava per subsistir. Aquesta combinació dia-nit obligava als perruquers a fer un esforç extra per mantenir la imatge de les seves clientes, especialment, les que pertanyien a la més alta burgesia barcelonina. Hi havia certa tendència al reviscolament de les trenes, perquè agradava la seva senzillesa. Es portaven les trenes caragolades en coca molt baixa just al clatell, perquè no deformaven el capell. De nit, en canvi, les trenes es duien en anella al voltant de les orelles i per damunt del cap mantenint la clenxa al mig. De vegades, una rosa o qualsevol altre flor damunt l’orella lluïa molt i accentuava el vuitcentisme de la moda.

Les noies més jovenetes preferien portar els cabells llargs, ben pentinats cap enrere. De vegades, duien el serrell tallat ben recte. Per a les dones més grans, aquest tipus de modes més atrevides eren un parany. Les feien lletges, més grasses, menys atractives a ulls dels homes. Ell i altres perruquers que com ell estaven acostumats a estudiar a fons la imatge de les senyores les aconsellaven que no optessin pel pentinat de les jovenetes. Per a elles, sempre els proposaven les trenes, que podien modelar al seu gust i adaptar-les a cadascun dels rostres destinats a brillar en els grans esdeveniments culturals i socials de la ciutat.

Ell no es considerava un simple perruquer, sinó un estudiós de la dona, de les seves formes i dels seus gustos. Li agradava observar el color de la seva pell i casar-lo amb un pentinat adequat. Es fixava, fins i tot, en la manera de caminar de la clienta per modelar-li els cabells a joc. Més que perruquers, aquells professionals començaven a ser ja autèntics estilistes.