L’agricultura hidràulica andalusí, iniciada amb l’entrada, als principis del 700, dels soldats àrabs i berebers i la configuració d’una organització política de grans dimensions (Al-Àndalus), es basava en els productes d’hort : cols, carabasses, cogombres, faves, pèsols, espàrrecs, cebes, alls, i fruites: figues, dàtils, préssecs, albercocs, llimones, taronges.Els cristians, quan ocuparen els territoris andalusís,  continuaren aquestes produccions, però posaren l’accent en l’ampliació del conreu del blat, en l’augment de les plantacions d’olivera (i la producció d’oli, als trulls), i en la fulgurant extensió de les vinyes (de les que s’obtenien a més de raïm i panses, un aliment/beguda/tonificant: el vi). Els cristians no restaven, doncs, sinó sumaven. Pel que fa a les formes (i, doncs, als instruments) de menjar succeiria una cosa semblant.