El pare Manel: «la solidaritat no ha de ser prepotent»

«Els marginats i els delinqüents són una expressió més de la nostra societat. Així que és absurd traçar fronteres entre bons i dolents, entre ells i nosaltres», afirma el pare Manel Pousa.
El pare Manel. (Enric Bruguera)
El pare Manel. (Enric Bruguera)
El pare Manel. (Enric Bruguera)
Manel Pousa sap del que parla. Aquest capellà diocesà de 61 anys, conegut popularment per pare Manel, porta més de tres dècades treballant amb les famílies i els infants més necessitats de Verdum i Roquetes, al districte de Nou Barris. Aquesta tasca, juntament amb la seva activitat de suport a presos, ha estat reconeguda amb el premi Josep Parera i una dotació de 50.000 euros, atorgats per la Caixa Penedès. «Els diners –admet– ens vénen molt bé, perquè podrem fer més coses per continuar ajudant la gent a sortir de la marginació. O, almenys, a suportar-la millor».El seu activisme incansable presenta un contrapunt de realisme que frega l’escepticisme. «Jo ja sé –confessa– que algunes persones no se’n sortiran dels problemes amb la droga o la delinqüència. Però això no vol dir que no se’ls hagi d’ajudar i acompanyar». La rendibilitat social que persegueixen les polítiques de reinserció «són imprescindibles –assegura–, però tenen una complementarietat en la nostra tasca d’assistència i proximitat».

Una acció solidària que, a través de l’esplai Grup Muntanyès i la Fundació Pare Manel (www.paremanel.org), s’estén a centenars de criatures i famílies, i a desenes de presos i dels seus entorns immediats. «No és –insisteix Manel Pousa– qüestió de números, de si ajudem a més o a menys persones. La clau és que cadascú faci el que pugui. Perquè en això de la solidaritat és molt fàcil caure en el parany de la prepotència i la ingenuïtat de sentir-nos imprescindibles. I els marginats –conclou– només se’n surten quan arriben a ser independents i a no necessitar el nostre ajut».

Mostrar comentarios

Códigos Descuento