Si un vailet crida ton nom, rebrà cèntims de tothom». Josep Carner, amb aquesta frase, pertanyent al poema que glosa l’aparició del setmanari, fa referència als diaris i revistes que es venien als carrers per nois que pregonaven la mercaderia periodística. La revista fou iniciativa de curta vida, que morí precisament amb la mort d’Enric Prat de la Riba l’agost de 1917. Hi col·laboraven la plana major dels dibuixants del moment: Josep Aragay, Feliu Elias Apa, Frederic Borràs Lotus, Joan Colom Adam; Francesc Fontanals Àcit, Lluís Elias Anem, Xavier Nogués Babel, Joan G. Junceda, Francesc Labarta, Josep Renom Pitus, Emili Pascual Pal, Joan Vila D’Ivori, etc. Els escriptors, també d’or: Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Prudenci Bertrana, Carles Capdevila, i l’esmentat «príncep dels poetes», Josep Carner... La publicació representa un toc d’humor intel·ligent, de crítica al centralisme, proper a la Lliga de Catalunya, i denuncia ministres centralistes i regidors corruptes. Mentre Papitu fa l’humor destraler i eròtic, el refinament, amb poemes i narracions carregades de sentit crític, críptic avui i aleshores ben planer, ens mostra una excepcional revista amb il·lustracions d’extraordinària qualitat i on, malgrat els estralls de la censura, podia  aparèixer Francesc Cambó, l’etern satiritzat de la premsa humorística catalana, en clau de cavaller que mata el drac i vol deslliurar Espanya dels polítics que, mantenint-la centralista, la lliguen a l’immobilista. El 1917 es prepara el camí per l’Estatut del 1918, que no arribarà.