La dictadura espanyola de 1939 no estaria previsiblement gens interessada ni en el seu treball professional, ni en la seva visió del món (liberal, socialdemòcrata o col·lectivista). Es van exiliar els que havien estat consellers d’economia i finances del govern de la Generalitat, o alts càrrecs i ministres del govern de Madrid. És a dir: Carles Pi i Sunyer (que també havia estat alcalde de Barcelona) a Londres, i, més tard, a Caracas; Joan P. Fàbregas, a Londres; Dídac A. Santillan, a Buenos Aires; Jaume Miravitlles, a Mèxic i Nova York. Manuel Serra i Moret, president del Consell d’Economia, a Buenos Aires (on escriuria un Diccionario económico de nuestro tiempo que ha estat digitalitzat i penjat a la xarxa d’Internet).Estanislau Ruiz i Ponseti, a Mèxic. Francesc Cambó, empresari, exministre de la monarquia i mecenes, a Argentina. El seu segon, Miquel Vidal i Guardiola, després d’un periple, a Estoril, prop de Lisboa. El director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques de la Generalitat, Josep A. Vandellòs, a Caracas, on dirigiria un centre semblant. Marí Civera, Joan Ventosa i Roig, i Pere Foix, cooperativistes, Faustí Ballvé, liberal, tots, a Mèxic. Gabriel Arrom, molt jove encara, a Moscou, des d’on confegiria unes bones anàlisis sobre l’economia catalana. La Facultat de Ciències Econòmiques fou suprimida el 1939. No n’hi hauria una altra fins 1954.