Però, alhora, s’entusiasma davant el conreu del te, l’arròs, el bambú, el cotó, la morera, la canya de sucre, el cànem, el taronger i els animals domèstics. Xina és una societat que «més que un poble de pagesos és una reunió de jardiners», on «el pagès és primer que el comerciant i que l’industrial». Així, no pot semblar estranya l’afirmació: «tots els Emperadors són pagesos» que «deixen la seva propietat (de terres) en possessió perpètua (dels pagesos que la treballen)... mentre li paguin els impostos... un 10% de la renda».

Naturalment, hi ha «grans propietaris amb arrendataris, amb contractes a mitges... partint les collites». Hi ha, també, terres comunals, i, sobretot, «molts pagesos són amos de petites propietats». Amb un greu problema: hi ha «la institució dels hereus sense l’existència de pubilles». La pagesa xina no pot ésser propietària. Aquesta és, probablement, una de les causes de que «lo pagès no progressa».