Un espectacle àcid i corrosiu, que segons la seva directora, la debutant Carme Cané, reuneix tres requisits indispensables en el teatre: «que ens ensenyi, que ens faci reflexionar i que ens sedueixi».

En el muntatge, produït pel Centro de Artes Escénicas de Reus i ja estrenat en aquesta ciutat, Sardà interpreta al director Claus Peymann; López fa de narradora i del propi Bernhard; i Pons encarna al dramaturg Hermann Beil i a una cambrera. Una obra atrevida.

* Teatre Romea (Hospital, 51). Fins al 14 d’octubre. 17-27 euros.

Rosa Maria Sardà  actriu

«Woody Allen en privat no agrada ningú»

Li imposa actuar a casa?

La meva casa és on hagi algú amatent a escoltar la història que anem a contar.

Prepara els personatges masculins, com aquest?

No, perquè jo no interpreto, no faig travestisme. En aquesta obra no són homes ni dones, es tracta d’idees.

El que més ama del teatre?

Les peces ben fetes.

Té algun somni interpretatiu incomplert?

No, no sóc gens mítica ni mitòmana.

Pensa dirigir en el futur?

No ho sé, el futur no ho ha vist ningú.

Què li ha atret de l’obra?

El seu esperit, aquest exercici meravellós de saber riure d’un mateix. No és necessari fer fúting ni menjar macrobiòtic per tenir salut mental.

Com animaria a la gent a venir a veure el muntatge?

No he de convidar-los, si volen venir que vinguin.

Què li sembla que l’Ajuntament de Barcelona inverteixi un milió d’euros en l’últim film de Woody Allen?

És una cosa que no entenc, crec que hi ha gent aquí... Bé, l’Ajuntament que faci el que vulgui. Jo no em vaig a aixecar. Per què li han donat aquests diners? Jo què sé. Woody Allen en privat no agrada ningú, en canvi, aquí, sí. A mi m’agrada en algunes pel·lícules i en unes altres, no tant.