L’espera es viu entre les famílies com un «càstig», denuncia Joan Ramon Urgeles, president de l’Associació per la Lliure Educació, que lluita perquè els «treguin de l’ombra» com a França, Gran Bretanya o Austràlia, sense que «s’hagi enfonsat el sistema».

Motius religiosos i, sobretot, la insatisfacció que produeixen els mètodes pedagògics de l’escola són les raons que més argumenten els progenitors. Per a Sibila, el col·legi equival a «valors, costums i una polarització social» que la van portar a desescolaritzar els seus fills.

Models diversos

Un cop a casa, no hi ha un únic model d’aprenentatge: n’hi ha que segueix el temari oficial, qui s’adapta a les habilitats dels nens, pares que fan de mestres o qui contracta educadors.

Els partidaris asseguren que a tots els mètodes «s’estimula la curiositat» dels nens. En general, les matèries en sentit estricte s’imparteixen en «dues o tres hores al dia». La resta de temps es dedica a llegir, anar a museus, biblioteques o al súper.

A les crítiques de falta de socialització dels menors amb gent de la seva edat, Urgeles rebat que la canalla estableix «relacions amb gent molt diversa» i pot «jugar rols diversos». En aquest sentit, qüestiona «si estar cinc hores al pupitre o al pati és el gran valor de la socialització».

No existeixen, no són problema

No hi ha dades, però l’opció dels militants de prescindir de l’escola és «molt minoritària», reconeix Carles Martínez, sotsdirector d’Escolarització. El Ministeri d’Educació no contempla reconèixer-los a la reforma legislativa. El motiu és que ara el major problema continua sent «l’absentisme real» que creix en certs col·lectius, diu Martínez. Si no hi ha un gir polític, l’educació a casa continuarà sent tolerada, però fregant la il·legalitat, ja que la Constitució consagra l’escolarització obligatòria.