1931. Un ministre contra un banc

La societat «Fàbregas i Recasens», creada el 1917, esdevingué, tres anys més tard, el «Banc de Catalunya».
Un banc mixt, comercial i industrial, d’un gran dinamisme, en uns anys, els de la Primera Globalització, especialment dinàmics. El Banc de Catalunya, amb seu, inicialment, a Reus, va iniciar una ràpida expansió comercial que el va dur a tot el territori català, a Viena (amb la participació a Mercurbank el 1922), París (amb la creació de Banque de Catalogne el 1923), Madrid (1926) i les Illes Canàries (des de 1930).En el terreny bancari, a més, va innovar donant impuls a la creació de bancs especialitzats: en el crèdit als ajuntaments (Banc de Crèdit Local), en el crèdit a l’exportació (Banc Exterior d’Espanya). Les inversions industrials foren en els nous sectors econòmics: extracció, transport, refinat i distribució de petroli de Maracaibo, a Veneçuela, a Santa Cruz de Tenerife, a Canàries (CAMPSA i CEPSA), l’electricitat (Hidroelèctrica de Llevant), el transport col.lectiu (Companyia Ibèrica de Ferrocarrils i Tramvies), la construcció (SANSON, Companyia Valenciana de Millores Urbanes), fabricació de vidre industrial (CELO), la fusta i el cafè africans (ALENA).

El 1931, Indalecio Prieto, el ministre d’Hisenda, socialista i basc, del primer govern de la II República, va decidir, de cop i volta (i amb el vot en contra del ministre Lluís Nicolau d’Olwer), que CAMPSA, que era una empresa semipública, deixés de treballar amb el Banc de Catalunya, un banc privat. Fou la fi del «banc dels Requesens», però no de les empreses que aquest banc havia impulsat, ni dels Recasens, que participarien en la revolució química del Camp de Tarragona.

Mostrar comentarios

Códigos Descuento