El grup de La Garriga va sortir de la desaparició de Dusminguet. Porten la rumba catalana a una nova dimensió.

Per avui prometeu una gran nit de ball a l’Apolo.

Una gran revetlla amb la que provocar el ball. Crear un estat d’ànim que trenqui amb la rutina i on la gent surti amb les energies renovades i més ganes de viure.

Diuen que A la panxa del bou es com es troben al seu estudi de gravació.

És la impressió que tenim d’estar sota terra, de no ser massa coneguts, inspirada en un conte popular. I també recull la idea d’haver escrit les cançons a les entranyes de ciutats com Nova York o Brusel·les. L’altra visió és la rural, d’on venim (La Garriga).

Parlen d’en Patufet a les lletres.

Perquè és un heroi popular i cultural molt interessant. Com nosaltres, té ganes de veure món i canta perquè no el trepitgin. Ens agrada molt més que els grans herois bèl·lics o històrics.

El concepte rumbero de La Troba és força heterogeni.

Portem la rumba catalana al nostre terreny. La rumba és l’instrument que fem servir, com qui utilitza un idioma. Fem un intent de fer música hipnòtica. Però és un exercici del qual encara estem fent el camí.

Van tocar amb el mestre Peret a Nova York.

Sí, al Lincoln Center. La nostra amistat vé de fa molts anys. És un gran creador amb un llenguatge molt propi. Sempre flipo amb ell, m’arriba i m’afecta.

S’atreveixen amb el reggaeton.

És una picada d’ullet. Toquem una Cumbia sonidera que vam descobrir a Nova York i que s’allunya de la tradició afrocolombiana.

L’estil està força denostat.

Qualsevol música és vàlida si el que diu és interessant. No n’hi ha de pitjors que d’altres.

Dusminguet...

Ho veig molt a prop encara, com una història inacabada.

*Nou de la Rambla, 113. (22.00 hores). Preu: 8 i 10 euros.